A veure qui és més animal

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Als crítics de música, cinema o llibres se’ns havia dit que érem pedants, insensibles, poc respectuosos i destructius amb els esforços de l’artista o creador, que s’escarrassa i es juga els quartos amb una obra perquè després vinguem nosaltres a esbudellar-la alegrament. Però ara, els nostres articles semblen inspirats per un manual d’urbanitat per a senyoretes en comparació amb l’estil insultant que gasten tants i tants amables lectors a diaris digitals, fòrums on-line i xarxes socials. Això sí, sempre convenientment protegits per un nick, al darrere d’un passamuntanyes.

Nosaltres podíem empipar l’artista tot escrivint que “el nou disc del Col·lectiu Els Brètols insinua un pas enrere per l’abús de textures electròniques obsoletes”, o que “el concert d’Abel Testaferro va ser irregular i denotava amateurisme”. Podíem afirmar que “el cantautor Farrés, que un rol tan eminent i entranyable va jugar en el franquisme i la Transició, fa trenta-cinc anys que no publica un disc a l’alçada de la seva llegenda”, que “la sofisticació poètica no serà aquella virtut per la qual el grup Ni Suc Ni Bruc, que rima participis como “estimat”, “assassinat” i “reinventat”, passarà a la història”, i que “el cantant melòdic català Mauro Toldo podria mirar de retocar les seves metàfores sobre danses aquàtiques i dofins si no vol ser titllat de cursi”.

Ara, en canvi, sense anar més lluny, aquests darrers dies, arran dels seus concerts al Palau Sant Jordi, hem pogut llegir a llocs ben públic i populars que Miguel Bosé és un gai repugnant, que Leonard Cohen és una mòmia i, els seus fans, un imbècils, i que Lady Gaga és una porca que enganya i roba a la gent. També, que l’autor de la crònica del concert és un caradura i un vividor, que no va veure l’espectacle perquè se’l va passar consumint gintònics al bar vip, i que la promotora el va subornar perquè en parlés bé. Un altre afegirà que tot plegat s’hauria de liquidar amb un bon bombardeig de les Fuerzas Aéreas. I un altre de més enllà, que signarà com El Observador o L’Analític, recordarà que el crític es mou sempre per “interessos ocults” i li exigirà més compromís i més valentia, i és clar, tot això ho dirà amagat rere un pseudònim.

He pensat que el pròxim cop que algú d’una discogràfica, editorial o promotora de concerts em digui que no hem de ser tan durs amb els artistes, agafaré una ampolla de bourbon i li estavellaré en el cap. Més que res, perquè cal esmerçar-se en la recerca dels mots escaients, i és precís saber quan cal emprar amb correcció una paraula, “destructiu¨”, tan i tan delicada.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.