Una realitat. Dues realitats. Tres realitats.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A dia d’avui ja tots sabem –o intuïm- els avantatges i els inconvenients de les tecnologies 2.0., especialment l’acció i reacció a les xarxes socials. Queda per resoldre encara l’equilibri ètic i professional dels periodistes en el seu ús. Tampoc està clar quin és el bon tractament que se n’ha de fer, bé quan n’ets protagonista actiu o bé passiu.

L’ordre tradicional en el trànsit de les notícies s’ha democratitzat i ha convertit el periodista de transportista a protagonista de la realitat –fins i tot, en víctima-. D’entrada tenim clar que hi ha una realitat –diem-li “Realitat 1”-. I que, com ha passat històricament, el periodista veu, interpreta i plasma aquesta “Realitat 1” al seu mitjà i la converteix així, un cop passada pel filtre, en la “Realitat 2”. En aquest trànsit, el periodista és protagonista passiu perquè, malgrat que intervé de forma decisiva en la seva transformació, se’n manté al marge, moltes vegades fins i tot vivint en l’anonimat –quan, per exemple, la noticia la firma el propi mitjà o una agència-. Mai fins ara el periodista ha estat tant exposat com ara.

Aquest pas a l’aparador ens fa avançar un pas més i ens transporta fins la “Realitat 3”, que seria una evolució de la realitat fabricada anteriorment. Assumim d’entrada que les afirmacions d’un periodista tenen una acceptació especial perquè, com a professional de la informació, se li suposa major credibilitat i capacitat de lectura de la realitat. Podem trobar-nos que un periodista explica i interpreta un fet i, immediatament, algú altre fa una interpretació errònia o tergiversada d’aquelles paraules i ho escriu al twitter o al facebook –ventilador de paraules-. En realitat el periodista no ha dit allò que, sota el seu nom, circula ja per les xarxes –que han adoptat el paper de mitjà de comunicació-. El que és només una interpretació s’ha convertit ja en una nova realitat i el periodista ha passat a ser el subjecte de la “Realitat 3”. Això és certament perillós perquè la malinterpretació d’unes paraules deixen el periodista com a responsable d’una situació de la qual no n’és i, com si visqués un efecte boomerang, és pres d’una nova realitat.

Arribat a aquest cas, com se’n defensa el periodista? Ha de respondre des de l’altaveu del seu mitjà? Ha de respondre personalment a través de les mateixes xarxes socials –pot ser fins i tot que no en sigui usuari!-? Si a ell l’han fet protagonista d’uns fets que no són certs, ha de callar i obviar el cas per evitar engreixar la roda?
Hi ha mitjans que han fet un pas endavant en l’ús de les xarxes socials per part dels seus propis periodistes. A la BBC han elaborat un document intern de nou-centes paraules destinat als seus periodistes que comença amb un concloent “no faci res estúpid”*. A vegades però, no és l’ús que en fan els periodistes de la comunicació 2.0 sinó l’ús que en fa del teu propi nom qualsevol ciutadà que, fins i tot involuntàriament, tergiversa les teves paraules. Les xarxes socials fan la resta.

*Extracte del dossier “Xarxes socials i periodisme” de la revista Capçalera

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.