Encara que els mitjans han anat informant de forma més o menys intermitent sobre els plans de la Generalitat de privatitzar Aigües del Ter-Llobregat, la principal empresa pública de distribució d’aigua de Catalunya, no es pot dir que hagin contribuït a generar un debat públic sobre un tema que afecta l’accés a l’aigua potable –inclosos temes com el seu preu o qualitat- de quatre milions i mig de catalans.

Des del juliol passat han anat apareixent alguns articles sobre aquesta possibilitat i, en un principi n’hi van haver de força crítics, incidint, sobretot, en un dels aspectes que poden generar més oposició ciutadana, com la pujada sobtada dels rebuts de l’aigua. Però a mesura que s’acostava la data en que aquesta acció s’ha de materialitzar, l’enfocament dels mitjans ha anat canviant, incidint en la “inevitabilitat” de la mesura davant la indigència financera del Govern i, encara més recentment, el tema ha saltat de les seccions de societat a economia, centrant-se en el seguiment de la informació empresarial de les candidates a fer-se amb la concessió.

Però ni tan sols aquesta nova cobertura de caire merament empresarial no ha impedit que es passés de puntetes sobre els perills que hi haurien en cas que AGBAR guanyés el concurs i es quedés amb el monopoli de facte sobre tot el circuit de l’aigua d’una àrea on viuen quasi cinc milions de persones. La manca d’un contracte de concessió entre AGBAR i l’Ajuntament de Barcelona ja va ser un dels temes més silenciats del 2011 segons l’Anuari Mèdia.cat

Així, el debat públic sobre les múltiples conseqüències socials, econòmiques, ambientals, laborals –pels treballadors de les empreses afectades- i de sobirania que pot tenir aquesta decisió ha estat evitat i substituït per una sèrie de notícies vinculades pràcticament sempre a la versió oficial i la veu dels opositors a la privatització –en gran part agrupats en la plataforma Aigua és vida que uneix organitzacions ecologistes, sindicals, veïnals, de consumidors i forces polítiques- han estat totalment ignorades, amb excepcions aïllades com els informatius de TV3 del passat 5 d’octubre, un dels pocs cops en que un portaveu d’aquesta plataforma ha intervingut directament en un mitjà massiu.

La majoria de grans mitjans han preferit no incidir massa en el tema a pesar que tenien al seu abast una gran quantitat d’informació molt elaborada generada per Aigua és vida i altres ONG –a banda lògicament de la que podien aportar institucions i empreses,- tal i com sí han fet mitjans més petits com els setmanaris El Triangle o Directa.

Paradoxalment els temes vinculats amb el control i la gestió de l’aigua generen habitualment grans conflictes socials i polítics, com per exemple a Madrid o Itàlia, sols per citar dos casos recents i propers.