Els límits de la provocació

Fa una setmana, assistíem atònits a la dimissió de la directora del programa “Bestiari il·lustrat” del Canal 33 –un espai amb ben poca audiència, tot s’ha de dir, encara que en certs ambients culturals sigui considerat un espai de culte- a causa de l’emissió d’un reportatge que la direcció de TVC i el govern català (no se sap en quin ordre) van considerar que “atemptava contra els principis ètics i democràtics” de la CCMA. Mai Balaguer, una professional força veterana, amb molt de talent, innovadora i brillant, que ha donat a la televisió catalana programes valents com “Silenci?”, “Colors” o “Somiers”, ha estat qui ha pagat els plats trencats d’aquesta boutade, consistent a entrevistar un escriptor “gamberro” com Jair Domínguez i deixar-li construir el seu relat a partir d’unes armes, d’unes dianes amb caricatures de personatges reals, d’uns trets ficticis que esquitxaven amb suc de tomàquet ben evident, tot amanit amb les seves declaracions viperines, que acabaven d‘atiar el foc. Tot plegat, un divertimento cultural massa atrevit, segons sembla.

Passat uns dies per veure-ho amb més perspectiva, em pregunto: n’hi ha per tant? On són els límits de la llibertat d’expressió en un programa cultural? Si això hagués passat en un curtmetratge de ficció, hagués estat permès per no coartar la llibertat de l’artista? En canvi, si un entrevistat demana il·lustrar les seves paraules amb unes imatges fortes, provocadores, li hem de dir que no per “no ferir sensibilitats”? I la pregunta clau: el detonant de l’escàndol va ser la cara del rei en una de les dianes o hagués passat el mateix només amb les cares d’en Millet i d’en Sostres? No ho sé, no ho tinc gens clar, ho confesso, però m’estranya que tampoc ningú s’ho plantegi. La majoria de cròniques dels fets han mostrat simpatia per la decisió de TVC de retirar les imatges del web i d’Internet –massa tard, ja havien corregut com la pólvora-, provocar una dimissió interna de baix cost i demanar disculpes públiques.

No he llegit gaire comentaris favorables a l’emissió del programa, només una ressenya del ressò obtingut a la caverna espanyola, aquí a Mèdia.cat l’11 d’octubre, un article força contundent de Bernat Dedéu a Catalunya Oberta el 15 d’octubre, i unes quantes piulades queixant-se a Twitter l’endemà mateix de l’enrenou. Ningú més sembla atrevir-se a queixar-se. La majoria es donen per satisfets pensant que va ser una relliscada que no s’havia d’haver produït i ja està, passem full. Personalment, no ho crec així. Penso que tant el convidat com els responsables del programa sabien que es posaven en terreny pantanós i que s’exposaven a una estirada d’orelles, però van decidir tirar pel dret, potser pensant que, en l’àmbit cultural o de reflexió intel·lectual en el qual es mouen, la màniga de la llibertat d’expressió és més ampla que en d’altres àmbits. Però no van calcular que el context de “guerra freda” Espanya-Catalunya en què vivim des de fa mesos ho empastifa tot. I que la caverna s’hi acarnissaria de seguida.

Pensem-hi: els mateixos dies que s’emetia el polèmic “Bestiari il·lustrat”, a determinades televisions espanyoles –i no precisament amb poca audiència- sortia un militar amenaçant el president Mas que vigili amb “el que li va passar a Companys”, algun contertulià demanant intervencions de l’exèrcit per evitar referèndums, insults greus continuats als nostres representants polítics, qualificacions de “nazis” a centenars de persones, crítiques ferotges a TV3 i als mestres per “adoctrinar” els infants i adolescents catalans… I ningú no ha dimitit ni ha demanat disculpes. I ningú no ho qualifica d’apologia de la violència. Voleu dir que, en aquest cas, com es diu col·loquialment, no ens l’hem agafat amb paper de fumar?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.