Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els resultats de les eleccions basques i gallegues d’ahir copen totes les portades del país –a excepció de Levante- i les conclusions que n’extreuen els titulars són pràcticament calcades: el nacionalisme basc aconsegueix una contundent victòria amb rècord de Bildu inclòs i Feijóo arrasa a Galícia, el que dóna un important aval a les polítiques de Mariano Rajoy a Madrid. La tercera idea força predominant és que el PSOE s’enfonsa a mínims històrics.

Sense que aquestes informacions deixin de ser certes hi ha una altra lletra petita que les faria, com a mínim, matisables, potser fins i tot desautoritzaria parcialment alguns dels titulars més contundents o almenys n’hauria permès un enfocament diferent.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La primera dada a tenir en compte és el resultat del PP a Galícia. És cert que ha guanyat tres diputats, incrementant així la seva majoria parlamentària, però ja no ho és tant que “no se ressent de les retallades”. El president gallec Alberto Núñez Feijóo ha perdut 135.000 vots respecte les darreres eleccions, al voltant del 18% del seu electorat i que s’ha traduït en només 2 punts en el vot total per l’increment de l’abstenció. Si a pesar d’aquesta sagnia els seus diputats han augmentat és senzillament perquè el vot a les altres opcions s’ha dividit més –i el repartiment d’escons segons la Llei d’Hondt els ha beneficiat- i han incrementat tant els vots en blanc com el suport a opcions extraparlamentàries. Un efecte similar va passar en les darreres eleccions autonòmiques valencianes i força mitjans ho van destacar.

En canvi, ha passat força desapercebut l’increment del vot nacionalista a Galícia, ja que sumades les dues coalicions en les que es dividia frega els 350.000 sufragis –80.000 més que el 2009-, es converteix en segona força i obté el millor resultat des que el 1997 el BNG llavors encapçalat per Xosé Manuel Beiras va assolir els 18 diputats i va sobrepassar el PSOE. És cert que fer sumes de formacions polítiques diferents és complicat, però bé s’ha fet amb el País Basc i és destacable que el nacionalisme gallec representi fins a un 25% dels votants.

En el cas del País Basc també hi ha algunes afirmacions molt contundents que només s’explicarien per la lògica del titular. És indiscutible que la suma del nacionalisme basc ha marcat més distància que mai amb la suma de l’espanyol: 48 diputats contra 27, pels 40 – 32 de les eleccions de 2001, abans de les il·legalitzacions i en una suma en la que Esquerra Unida quedaria al mig. Ja és més discutible, però, la “victòria sobiranista” de la que parlen alguns diaris, obviant que el PNB en aquest tema és, com a mínim, imprecís.

Però és en la lectura dels resultats de EH Bildu on els titulars són menys exactes. Per començar el fet de considerar que aquesta era una formació que no tenia representació, quan és una coalició formada per quatre partits, dos dels quals –Aralar amb quatre i Eusko Alkartasuna amb un- sí tenien diputats. Tampoc és cert que els resultats d’EH Bildu superin tots els registres històrics. El 1998 Euskal Herritarrok i Eusko Alkartasuna van obtenir 14 i 6 diputats i 224.000 i 108.000 vots respectivament. La suma d’escons queda molt aprop dels 21 escons d’EH Bildu i supera els seus 277.000 sufragis. Fins i tot tenint en compte que la participació llavors va ser més elevada el seu percentatge ha baixat del 26,6% al 25. Això no deixa de significar que els resultats d’ahir de l’esquerra independentista basca siguin molt bons –la comparació és amb els seus millors registres- i a més arriben després d’una dècada d’il·legalitzacions i de davallades constants d’EA. Però també és cert que, amb aquests mateixos condicionants Amaiur va obtenir més vots –amb més participació- a les passades eleccions al Congrés espanyol, conteses normalment més difícils per a les candidatures que no són de marc espanyol.