El bé i el mal en la comunicació local

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Lluny dels mitjans de massa de les urbs existeix allò tan bonic del periodisme local, de la comunicació de proximitat, les informacions del barri, de l’escola, de l’associació de veïnats, de les línies d’autobusos i les presentacions de llibres. Tanmateix no cal reflexionar massa per adonar-se que des de sempre el periodisme local de qui ha estat ben a prop és de l’ajuntament de torn. És per això que els mitjans anomenats públics (que sobreviuen) somriuen constantment a la casa consistorial. I els privats, també.

En aquest escenari de relacions forçades però, n’hi ha que fan feina independentment a les administracions, trampegen situacions econòmiques i treballen per una comunicació social real: és el periodisme popular, la comunicació alternativa que pregunta el que no toca, explica el que realment afecta a les persones i recerca explicacions rere els discursos oficials.

Però en aquí, tot i que s’hi treballi millor i no es depengui objectivament de ningú, hi ha també dinàmiques de pressió -i poca conya!-, és la pressió popular.

Perquè si es critica la gestió de l’Ajuntament pot agradar més o menys però en principi no hi haurà represàlies ja que s’entén que justament l’objectiu d’aquesta comunicació ha estat acomplert. Però, ai las! si el que s’explica està relacionat amb un company o un col·lectiu social… En aquesta ocasió pot ser que allò publicat no agradi tant.

Per curar-se en salut és aleshores quan poden aparèixer els articles firmats per la “Redacció” o per algun pseudònim gens artístic. Sigui com sigui, és aleshores quan es tecleja amb inquietud perquè les possibles conseqüències afectaran a la vida personal i social de les persones del col·lectiu.

La reacció més immediata pot ser una discussió via twitter o la pèrdua d’algun seguidor (que sempre serà molt millor que l’escarni públic). Si hi ha  predisposició el tema es podrà parlar i explicar personalment  el què i el qui i el perquè, amb els arguments que es considerin oportuns. Però també fàcilment la cosa se’n pot anar de mare. I ja se sap que a pobles i ciutats tothom es coneix, i en pocs dies la redacció pot tenir la creu posada. I només el temps dirà fins quan.

Però malgrat tot, el periodisme social real és molt més que tot això. Perquè al darrera hi ha un conjunt de persones que treballen pel mateix, amb un objectiu ben definit com és el de donar veu, explicacions i opinions contundents per explicar la realitat local. Amb la comunicació social hi ha una feina d’exposar, crear, compartir, formar i informar, que es duu a terme amb temps per pensar, reflexionar, investigar, preguntar, debatre i consensuar col·lectivament la millor manera de contar el món que ens envolta amb la màxima rigorositat.

Un caramel periodístic que val molt la pena.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.