El periodisme de declaracions sense sortir de la redacció

Així podríem definir a aquesta nova forma de fer, que podem veure dia si dia també en molts mitjans. Arriba el periodista, engega la ràdio, la televisió o llegeix la premsa. O, tot alhora. I, comença a consumir continguts informatius ‘parits’ per la competència.

Ep! El conseller X “ha dit que farà no sé què”. Ja tenim notícia. “Avui, en declaracions a Ràdio Y, el conseller X ha dit que farà no sé què”.

Les declaracions poden ser notícia, esclar que si. I, les declaracions detectades en altres mitjans també. El què ja no queda tan clar és si abusar d’aquest tipus de notícies pot ser positiu per a la qualitat informativa o no.

Així, trobo encertat filtrar el bo i millor de la competència i oferir-ho en format d’enllaços o de forma resumida i, si vols consumir-ho te’n vas a l’origen de la informació.

Tu dónes un bon servei (la falta de temps vers l’increment informatiu s’ha de pal·liar, i el periodisme hi pot ajudar) i l’altre mitjà aconsegueix difusió i audiència.

Però, tinc els meus dubtes sobre si utilizar massa l’estil exemplificat abans pot aportar contingut de qualitat o algun tipus de servei d’interès en l’oferta informativa d’un mitjà.

Si es demana per activa i per passiva allunyar-se del periodisme de declaracions, i apostar per la profunditat, la contextualització i la qualitat, incorporar una nova forma de periodisme de declaracions no crec que sigui un camí positiu a seguir. L’abús, una altra vegada, pot convertir la solució a curt termini en un problema a la llarga.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.