Fugir de la caverna pròpia

Fa unes setmanes, un veterà periodista del Washington Post voltava per Barcelona. Havia vingut per esbrinar “què està passant entre Catalunya i Espanya”. Ell comentava que, de fora estant, “no s’acaba d’entendre” com podia ser que, “precisament ara, amb la greu crisi que viu Espanya, una regió obri una crisi política tan greu, en posar sobre la taula el debat de la secessió”. Fins aquí, vaig pensar que la visió de la premsa espanyola i de les institucions de l’estat havien guanyat la partida mediàtica internacional al a causa catalana.

Vet aquí però que qui feia aquesta reflexió era un periodista que voli fer la seva feina. I a diferència del que sovint estem avesats, el seu objectiu no era reforçar una visió prèvia d’un fet, en aquest cas, la crisi política entre Catalunya i Espanya, sinó que volia “intentar explicar” als seus lectors aquest fet que “no s’acaba d’entendre”. El veterà periodista, bregat a la Xina, al pròxim orient, a Centre i Sud-amèrica i a París, deia que quan un fet no s’acaba de comprendre és perquè ens falten elements per a conèixer-ne la seva naturalesa. Ell pretenia explicar, si se’n sortia, part d’aquests elements als lectors del seu diari.

Això que resulta tan obvi, potser cal anar-s’ho recordant. Veiem com la premsa espanyola deforma la realitat, tant com calgui, per deslegitimar les propostes polítiques independentistes fetes a Catalunya. Però cal que des d’aquí, fem un esforç per blindar-nos de les respostes simètriques, i reforcem, per contra, un model de periodisme de qualitat. Hem de fugir de la nostra pròpia caverna i exigir un periodisme que intenti explicar allò que “no s’acaba d’entendre”, sense cap idea preconcebuda. Segur que un periodisme rigorós, que no doni per bones les consignes de ningú, que eviti les visions a priori, i que tendeixi a explicar, tan com pugui, allò que passa i, sobre tot, el perquè passa, farà un servei inestimable a la causa de la llibertat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.