Paperots, ‘background’ i enyor dels diaris

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Guardo i sé molt poques coses del meu avi vaquer, però enmig d’una vella cartera hi he trobat uns retalls de diari del període 1933-1939: l’assassinat del president de la Unió d’Obrers Vaquers de Catalunya a mans de la FAI i una nota del Govern Militar sobre “la presentación de individuos que han servido en las filas rojas”. Deu ser d’aquest fil familiar que tinc l’afició del que en dic guardar paperots des del gener de 1988. I com que aquests dies toca fer una mica de background per cobrir la campanya electoral amb una mica d’intel·ligència, doncs m’he començat a posar tonto i enyoradís. Primer perquè l’altre dia a la Casa de l’Ardíaca em vaig re-adonar del gruix que tenien fa deu anys els diaris i de la dura competició que hi havia als quioscos. Segon perquè m’agrada trobar perles que contrastin, que posin al descobert alguns vicis de la immediatesa del periodisme i que ajudin a elaborar millor futures informacions.

Exemples. Un: quan ara fa quinze dies el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol a indemnitzar el periodista Martxelo Otamendi per no investigar les denúncies de tortura en el cas Egunkaria, alguns companys de professió ben documentats van recordar precedents similars com l’Operació Garzón de 1992… però ningú recordava que el 1987 un joveníssim Ignasi Doñate va guanyar el primer cas de la història: Antoní Messeguer, Xavier Barberà i Ferran Jabardo no van tenir un judici just sobre el cas Bultó. Ho va explicar Interviú (6-1-1988).

Dos: tothom sap què estava fent la tarda del 7 de juliol de 1997, quan ETA, només sis dies després de ser rescatat Ortega Lara, va segrestar i va anunciar que mataria en 24 hores un jove regidor d’Ermua, Miguel Ángel Blanco. Ho va fer i, amb certa lògica, l’endemà alguns diaris com El Periódico editorialitzaven amb frases del tipus “Hijos de perra” o titulars posteriors com “Guerra total contra HB”. Només un any i mig després –insisteixo, 18 mesos- amb la treva i l’èxit d’Euskal Herritarrok, aquest diari convidava Arnaldo Otegi a la prestigiosa Tribuna Barcelona, La Vanguardia obria el suplement del diumenge amb una entrevista al dirigent abertzale i Pere Martí a l’Avui explicava que almenys dos consellers del govern (Pomés i Farreres) havien sopat amb Otegi.

I, per acabar, un picoteo de titulars. Una entrevista a Artur Mas a La Vanguardia que prova que la caducitat del peix al cove és antiga: “Se acabó el mendigar, vamos a definir nuestro horizonte y negociarlo en bloque” (3-2-2002). I un mes després, la concreció: “El Govern propone convertir Cataluña, de facto, en un Estado asociado a España” (3-3-2002). Més: el titular del dia de la fotografia del trio de los Azores també té gràcia: “Solidaridad Transatlántica” (LV, 17-3-2003). I per als detalls de la història, i perquè a vegades cal ser asèptic, aquest és bo: “El CGPJ avala la llei de partits amb els 11 vots dels vocals del PP. López Tena, el vocal designat per CiU, vota en blanc” (Avui, 16-4-2003).

Conclusió: la tinta queda, i sant Google ens fa traïdors.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.