Si Xammar aixequés el cap

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El món dóna tantes voltes que un ja no sap si començar un article amb una cita de Lenin és anar o tornar. Si és una provcació, una mostra d’haver perdut el senderi o una boutade simpàtica. Farem la prova: “There are decades where nothing happens; and there are weeks where decades happen.” Ell ho devia dir o escriure en rus, però s’entén millor així. A mi m’agrada i és una frase perfecta per descriure processos revolucionaris, que acostumen a esclatar de manera imprevista fins i tot per als qui fa temps que miren de provocar-los.

No diré que Catalunya estigui immersa en un procés revolucionari. Si el passat 11 de setembre no hi va haver assalt al Palau de la Generalitat o al Parlament, ja no n’hi haurà. Som així, si més no a data d’avui. Més de vellut que de sang i fetge. Però la frase de Lenin sí que ens escau: de la Diada ençà han passat dècades, el tempo polític s’ha accelerat a velocitat de sincrotró i hi ha hagut un outing espectacular, de manera que ja no deu quedar pas cap independentista a l’armari. Els unionistes, de bòlit, amb la brúixola a una mà i la Constitució espanyola a l’altra.

Aquesta pseudorevolució també val per a la manera com els mitjans internacionals estan informant sobre Catalunya. No fa ni dos mesos de la Diada Nacional i el que s’ha escrit sobre Catalunya en aquests seixanta dies supera, en quantitat i qualitat, el que s’havia escrit des del final de la dictadura. Que aquesta tendència es mantingui és el que mirem d’incentivar des del programa Eugeni Xammar, que el Govern de la Generalitat ha posat en marxa recentment.

Tenim tres grans avantatges, que van lligats. El primer: en aquests moments, Catalunya és atractiva, gairebé sexy. Ha iniciat un procés que interessa i que, malgrat totes les reticències que provoca, és impecable des del punt de vista democràtic. Des de Berlín i des de Washington estan fent una lectura similar: hi ha un poble que vol votar, un president que vol preguntar i un estat que diu que això no es pot fer. El segon: en aquests moments, el món és ple de periodistes amb ganes de venir a passar uns dies a Catalunya, observar, parlar amb gent i explicar-ho als seus lectors, oients o espectadors. I el tercer, que com diu la dita és el darrer però no el menys important: aquests periodistes no estan “contaminats” ni tenen més prejudicis que els que pot tenir qualsevol persona abans d’encarar un tema. Vull dir que mentre esmorzen llegeixen el New York Times i miren la BBC, o llegeixen The Economist i miren la CNN. Que no és millor que llegir El Mundo i escoltar la Ser, o llegir La Razón i escoltar la Cope. És diferent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.