La condició periodística

Divendres laborable. Es fan públiques les darreres dades d’atur. 18.800 més de catalans i catalanes sense feina el tercer trimestre, 245.000 llars amb tots els membres desocupats. A la redacció es treballa a contrarellotge per desgranar el volum de xifres. Percentatges, números i estadístiques enmig d’una dinàmica frenètica que culmina amb la materialització d’una peça informativa publicada pocs minuts després al portal digital.

La fi de la tempesta hauria de donar pas a la calma. Però lluny de la pretesa tranquil·litat, un sentiment de tristesa gens desconegut aflora a l’interior de la professional. Com si necessités deslliurar-se’n, s’aixeca de la seva taula, buscant apropar-se al seu entorn natural. Al carrer, ja no hi ha xifres. Només persones. Mira el seu entorn i tarda menys de cinc minuts en identificar al seu voltant els subjectes als quals fa referència la peça informativa que acaba de publicar.

La tristesa esdevé impotència per haver de recórrer en les seves notícies a l’abstracció del llenguatge per parlar de la realitat. I mentre repassa mentalment les limitacions de l’ús de les paraules, maleeix la seva feblesa en no ser prou conscient en la feina diària de la doble moral de la condició periodística. Perquè aquest mateix llenguatge que avui li sembla poca cosa per expressar la realitat, l’ha fet creure, en reiterades ocasions, posseïdora d’un poder sobreestimat. L’ha fet sentir que disposava de la capacitat de construir veritats absolutes, caient en el parany anunciat per diversos pensadors contemporanis que alertaven de la construcció d’un coneixement autolegitimat. I el cert és que aquest sentiment de poder que reiteradament i de forma enganyosa l’ha fet creure dotada de raó i de legitimitat, ha estat dels pocs que li ha fet tremolar la seva vocació fins aleshores inqüestionable.

Deixa el carrer per tornar a la seva taula. Calma el seu malestar prometent-se ser conscient a partir d’ara de la condició periodística en l’exercici professional. Segurament -pensa- sigui una de les causes que han fet créixer el descrèdit del periodisme. I probablement-reflexiona- sigui just perquè ens ha tocat una professió pesant,i davant d’aquesta responsabilitat, massa sovint els periodistes no hem estat conscients de les nostres febleses i hem aparentat una altivesa que ens ha allunyat de la societat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.