Mitjans o mitjanies

El remolí de la informació d’actualitat –més als mitjans de comunicació digitals que no pas als tradicionals– s’imposa d’una forma abassegadora tant a qui vol exercir el periodisme d’una manera independent i amb una certa distància –sempre amb el rau-rau del dubte com a principi bàsic– com a qui n’és el possible receptor, que desitja fer un cop d’ull als fets i a les gents que influeixen en la seva vida quotidiana i en l’esdevenidor del país i del món.

El soroll, el brogit eixordador de la informació, impedeix invariablement de poder destriar el gra de la palla. Afegim-hi el factor temps, aquest gran escultor, abocat a afaiçonar –en paral·lel amb la vida apressada, “sense temps”, que hem de suportar– un periodisme ràpid, veloç, una mena de fast news de consum ràpid, immediat, que mai no sadolla prou i que o bé produeix un empatx indigerible o bé és oblidat a qualsevol racó del cervell amb la resta de senyals del dia que no s’acaben de processar.

En aquest context en el qual, efectivament, el periodista, ara i avui, ha esdevingut, majoritàriament, una mena de pivot de la informació que li arriba –no tant per l’esforç de la recerca impossible o del treball constant, sinó de les diverses agències, gabinets, institucions, organitzacions, entitats, partits, sindicats, bancs, etc.–, molts mitjans de comunicació es dediquen a copiar i a enganxar notícies ja emeses per altres mitjans, els donen una pàtina de novetat i afaiçonen, sobretot a través d’un titular impactant, molts cops incert, fins i tot poc o gens adaptat al contingut, una peça que promet -sigui a través dels lectors ja fidels, sigui a través de l’eco ressonant que hi fan les xarxes socials- un gruix d’audiència que hauria de servir tant per a les subvencions, auditades, com per aconseguir la publicitat que les agències del ram gestionen –subvencions i publicitat que han davallat ara dramàticament– i, en definitiva, per aconseguir un lloc d’importància en el panorama de creixement exponencial que viu encara la Internet catalana.

A la curta, aquest fer, si esdevé majoritari, va en contra del periodisme i de l’opinió pública, i esdevé, encara més si els poders econòmic i polític hi intervenen, llançadora de mitges veritats, quarts de mentida o fal·làcies senceres que, a força de repetir-se arreu, esdevenen veritats inqüestionables. Caldria tenir cura que, pels fugissers interessos momentanis –l’espúria audiència o la feble vanitat humana-, alguns dels “nostres” mitjans no caiguin en el parany de fer norma d’aquest maldestre camí i tot acabi com la fi del cagaelàstics.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.