Foto: Jordi Borràs

La vaga general d’ahir ha arribat als mitjans amb l’habitual guerra de xifres d’aquest tipus de convocatòries. En una anàlisi posterior a l’aturada del març passat Mèdia.cat ja va posar en dubte l’actual sistema quantitatiu de valorar aquestes mobilitzacions –i més en una situació laboral tan fragmentada i inestable com l’actual- i donava certes claus més qualitatives que no han estat gaire escoltades –més enllà d’algunes peces d’opinió– veient tant les cròniques periodístiques com els comunicats governamentals, patronals i sindicals.

També és habitual de les vagues generals les portades ideològiques, en la que els diaris tracten amb els seus titulars, més que explicar la realitat, tractar de definir-la, pressionant, segons la seva línia editorial, un o altre actor destacant l’èxit o fracàs de la mobilització. En aquest sentit ha estat àmpliament comentada la portada de La Razón, dissenyada amb l’ànim provocador que caracteritza el diari.

En aquest ambient ha passat més desapercebut el titular de La Vanguardia, que assegura que ha estat una “vaga limitada”.

Comparant-la amb la virulenta militància de la “caverna” madrilenya, la capçalera del Grup Godó no sembla gaire desencaminada, encara que caldria emmarcar aquesta “limitació” en el paper que pot tenir una vaga general en les condicions laborals del segle XXI. I almenys aquesta vegada –a diferència de les dues anteriors- no s’ha centrat en els incidents violents minoritaris. El problema ve quan es compara el titular –de la mateixa manera que ho ha fet el blocaire Antonio Maestre per a la premsa de Madrid- amb els que van informar d’aturades anteriors. És llavors quan resulta difícil de comprendre com ha de ser una “vaga general” per a La Vanguardia.

Vaga parcial” va titular el març passat; “vaga no general”, el setembre del 2010; “vaga desigual”, el juny del 2002. A la dècada dels anys 90 encara no havia iniciat la tradició de buscar repetitius jocs de paraula antònims al concepte “vaga general”, però això no vol dir que en pogués acceptar un èxit: “la vaga no va paralitzar la vida ciutadana” –gener de 1994- i “fracassa l’intent de paralitzar Espanya” –juny de 1992.- L’única vegada que el diari ha reconegut una aturada com a reeixida va ser la ja mítica del 14 de desembre de 1988, però només a causa que “La suma de protestes i intimidacions provoca una vaga general massiva”, en una línia argumental que avui seria convalidable amb la de les capçaleres madrilenyes, però a l’època se’n va quedar a la dreta, ja que aquestes apostaven per “simpatitzar” amb els sindicats per desgastar al Govern espanyol de Felipe González. La de juny de 1985 tampoc els va semblar massa important –“L’abstenció d’UGT va limitar la vaga general d’ahir”- ni la de 1976, la primera després de la mort de Franco, que sols va ser comentada a la pàgina 3 per destacar-ne l’“Escassa incidència de la vaga d’ahir en la vida ciutadana”. I si anem encara més enrere, el diari tampoc va concedir com a èxit sindical la famosa Vaga de la Canadenca, que va deixar Barcelona sense llum i que va forçar al Govern espanyol a aprovar la llei que regulava la jornada de vuit hores.

Relat de la violència

També relacionada amb la cobertura de la vaga general oferta per La Vanguardia cal destacar el doble barem amb el que el diari presenta els fets violents segons quin sigui el seu origen. Durant l’aturada del 29 de març el diari va publicar aquest vídeo en el que el membre d’un piquet agredia una persona que se li encarava. Sense cap context dels fets, l’únic text que acompanyava les imatges deia que “manifestants incontrolats (…) han agredit a treballadors que no volien secundar la vaga general” –després es va saber que era un, en singular, i empresari.-

En canvi l’aturada d’ahir va quedar marcada per les imatges de l’agressió d’uns antiavalots a un menor a Tarragona i els cops gratuïts a una altra jove. Sent ambdues agressions igualment lamentables, només en el segon cas, però, La Vanguardia opta per acompanyar el vídeo d’un extens article on s’explica detalladament com i de quina manera comencen les càrregues, es dóna veu a la policia per afirmar que el cop al menor va ser “de rebot” i fins i tot s’entra a petits detalls, com assegurar que el segon agent que arriba per colpejar les altres persones que estan agenollades atenent el ferit ho fa “desconeixent els fets anteriors”.

Una contextualització molt necessària per entendre les imatges i que seria d’agrair sempre que es pengessin documents similars als webs dels diaris.