Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les acusacions d’El Mundo sobre la participació personal de destacats dirigents de Convergència –inclòs el president de la Generalitat, Artur Mas- en el saqueig del Palau de la Música han escalfat la campanya electoral. Les reaccions han estat viscerals per totes dues bandes. Els uns acusant el diari madrileny de “jugar brut contra Catalunya” i d’idear muntatges que desestabilitzin el procés sobiranista. Els altres acusant CiU de tapar els seus delictes “amb la bandera”.

Hi ha hagut, en tot aquest tema, molta propaganda i molt poc periodisme. És cert que és difícil formar-se una opinió amb les dades exposades fins ara. Les proves presentades pel diari són més aviat febles. Un “esborrany” d’informe no oficial, desconegut fins i tot pel jutge que instrueix el cas, que va ser salvat d’un intent de destrucció no identificat i que ha estat filtrar a El Mundo “casualment” en campanya electoral. A més, la reputació del diari no és precisament immaculada. És cert que la capçalera dirigida per Pedro J. Ramírez ha investigat a fons la corrupció, inclosa la dels governs “amics” com els del PP al País Valencià i les Balears, però també ho és que en altres ocasions no s’ha estat de publicar “descobriments” que després no passaven de ser manipulacions o mentides directes, com el famós seguiment de l’11M o l’acusació a ERC d’estar finançada per ETA, que aquests dies ha estat molt recordada.

En contra dels acusats hi ha, però, les més que simples evidències de la implicació de CiU en el Cas Palau –de fet té la seva seu central embargada per fer front a possibles responsabilitats civils- i el cansament d’una ciutadania amb una corrupció que es mostra tan estesa com difícil d’eradicar i que posa tots els polítics sota sospita.

No es pot descartar que l’Estat espanyol utilitzi les seves “clavegueres” per a desestabilitzar el procés sobiranista i que CiU en sigui el primer objectiu, però també cal recordar que dos ex-presidents autonòmics dels Països Catalans ja han estat jutjats per corrupció –i un d’ells condemnat- i que també ells van fer servir l’argument de l’atac al seu projecte polític i a la seva “Comunitat”, despertant la hilaritat de periodistes i ciutadans, excepte els que n’eren totalment afins.

Per això, enmig de tanta adhesió a un o altre bàndol, és paradoxal que tants pocs periodistes s’hagin recordat de la situació actual de Fèlix Millet i no s’hagin preguntat sobre el context que permet que les acusacions -falses o certes- d’El Mundo es poden donar: Com és que més de tres anys després de destapar-se l’escàndol del Palau de la Música aquest encara no arriba a judici i Millet –qui fins i tot s’ha declarat culpable- continua lliure? No s’hauria pogut aclarir molt abans el grau d’implicació de cada actor de la trama i resoldre definitivament el procés abans de les eleccions? Per quines causes els casos de corrupció tendeixen sempre a extenuants dilacions judicials? Què se’n sap d’altres escàndols com el Pretòria, la gestió sanitària –que ja té uns condemnats: els periodistes que la van investigar– o les concessions d’ITV?