Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan Lluís Llach feia de cantautor, en els darrers anys si més no, sovint se’l sentia parlar més de política que de música i era corrent que, a la presentació d’un disc davant dels mitjans, dediqués més temps a estendre’s sobre Aznar o els Balcans que sobre el món poètic de les noves cançons, els arranjaments o les aportacions guitarrístiques de Laura Almerich. Recordo una roda de premsa en que tot era Acebes per aquí, Kosovo per allà, i tomba que gira, i que si TV3 fa pena, fins que Salvador Sostres, devot i erudit llaquià, va aixecar el dit i va suggerir que podríem parlar una mica de música per variar.

A Llach ja li agradava parlar d’aquelles coses, i la tropa de periodistes i becaris que omplen les rodes de premsa s’hi apuntava amb alegria: donava titulars i permetia resoldre la peça del diari o la tele sense haver de fer aquell acte tan extravagant que consisteix en posar el disc i escoltar-lo sencer. Preguntar a un artista per qüestions polítiques, fins i tot de política internacional, pot tenir sentit en certs casos, però de vegades es porta massa lluny i els resultats són poc rellevants per a l’evolució del planeta Terra. Les declaracions del novíssim grup de mestissatge sobre la revolució bolivariana o el conflicte palestí solen fer una aportació intel·lectual modesta a la comprensió d’aquestes qüestions, tot i que en el moment de fer-les l’artista se senti molt important, compromès i transcendent.

Albert Pla defensava fa temps el seu dret a no tenir un opinió formada sobre cada afer d’actualitat geopolítica o econòmica que ocupa les portades dels diaris i, tot i que ell porta la màxima un pèl massa lluny per al meu gust (per no tenir, ni tan sols té, generalment, una opinió formada sobre la seva obra ni sobre ell mateix), en això estava encertat. Ara vivim temps agitats per qüestions que ens toquen molt de prop, i és raonable i oportú, fins i tot necessari, preguntar a determinats creadors rellevants i savis, potser amb una trajectòria cívica al darrere, què n’opinen de tot plegat. Però atenció: tret d’elevades excepcions, potser com ara el mateix Llach, la matèria que més coneix un artista, que més l’engresca i sobre la qual més acreditat està, sol ser la seva pròpia obra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.