Nosaltres juguem?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mentre el mite de l’objectivitat remou algunes consciències periodístiques, la solució passa per la franquesa i l’honestedat. El periodista s’ha de mostrar sincer i encara que això signifiqui tenir unes preferències, el lector, l’oient, l’espectador sabrà com ha d’interpretar allò que li ofereixen. No es tracta de fugir gratuïtament de la versió més fidel dels fets sinó d’acostar-se al màxim a la veritat i ser transparent en la interpretació. Sobretot això, ser honest i acostar-se a la veritat.

Perquè un dels perills del periodista de carrer és un virus que frega l’entelèquia i que s’agreuja amb el contacte amb els protagonistes i –encara pitjor- amb la idolatria o l’admiració. Una mena de síndrome d’Estocolm modificada. Això, traduït, es manifesta en alguns exemples del periodisme esportiu. Passa aquí, amb el Barça, i passa a Espanya, amb qualsevol selecció espanyola. I és que a vegades sembla que aquests dos elements –Barça i selecció espanyola- es puguin saltar pràcticament totes les regles.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Casos concrets. La defensa de l’actitud i actuació de Gerard Piqué per part d’alguns periodistes. El jugador del Barça és protagonista d’una ‘guerra oberta’ amb el col·lectiu de paparazzi de Barcelona que li recriminen les seves practiques per evitar-los. Piqué, segons una carta oberta dels paparazzi, comet habitualment algunes infraccions greus de trànsit per fugir d’aquells que volen captar la seva imatge. Diuen els paparazzi que el jugador del Barça i la seva parella, Shakira, aparquen a les voreres de la via pública, es salten semàfors en vermell, condueixen amb una fèrula en una cama, circulen en direcció prohibida i ‘volen’ per la Ronda de Dalt de Barcelona a 180 kms/h. A més, interpel·len membres de la Guàrdia Urbana per denunciar la persecució dels fotògrafs i aquests, lluny de multar-los per les infraccions evidents, els defensen en pro de la seva intimitat. Els periodistes no han indagat ni denunciat Piqué sinó que alguns, aprofitant la discutible praxi dels paparazzi, l’han defensat atacant els fotògrafs –això sí, via twitter i a títol individual.

Una altra qüestió és el que passa amb les seleccions espanyoles que gairebé tenen llicència per a tot. Un exemple. El passat 11 d’octubre el diari El País va publicar un article “Desmadre a la española” en el qual s’explicava que els jugadors de la selecció espanyola de bàsquet, després de perdre la final olímpica a Londres, van destrossar els seus apartaments de la Vila Olímpica i que el COE va haver de pagar 11.500 euros pels desperfectes causats. En la crònica però, lluny de denunciar l’actitud dels jugadors, es justifica amb frases com “Las fiestas de despedida, incluidas algunas gamberradas, son habituales cuando los jugadores de la selección concluyen un campeonato con un resultado satisfactorio, después de un mes y medio de trabajo y convivencia, entre la preparación y la competición”.

Ramon Besa, premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalban el 2009, acostuma a parlar de “periodistes de club”. Ni més ni menys. Res de síndrome d’Estocolm. Fanatisme. Mal periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019