Carta a una periodista d’esquerres (II)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estimada amiga,

Em satisfà veure que tu també comparteixes la inquietud que cal dotar la veu d’esquerres d’espai mediàtic propi. I que cal també aprofitar el moment de puixança nacional per fer més evidents les lluites socials de molts treballadors d’aquest país.

Als mitjans de masses el discurs nacional és, ara sí, majoritari, central. Però no pas el social, encara, tot i estirabots electoralistes. En tot cas, si sorgeix el debat, cal donar-li el tractament acurat, no sotmès als interessos empresarials i econòmics dels grans mitjans. Un tractament que defugi la caritat: parlar de paralitzar els desnonaments només en alguns casos o creure que hem fet la gran obra com a periodistes en un moment de crisi econòmica difonent la causa del Gran Recapte del Banc dels Aliments, com veurem d’aquí a uns dies.

Parlo d’anar més enllà, de deixar-nos estar de pedaços. De deixar que els periodistes d’esquerres facin la seva feina lliurement. Perquè hi són, i tant que hi són. S’expressen? Crec que no pas prou des dels mitjans majoritaris. Però escolta, quan ara fa uns anys cap empresa periodística parlava de la independència fou des dels espais lliures -mitjans alternatius, blocs i després xarxes socials- que es va començar a trencar el silenci. Van ser pioners. I ho han de seguir sent. Explotem aquest camp?

Mira, admiro la tasca que han anat fent alguns mitjans d’ençà de la Diada per assumir la viabilitat de la independència per exemple trencant els tòpics que s’imposen i s’imposaran des de les estructures de l’estat espanyol, com va fer diumenge 23 de setembre El Punt Avui amb un plec d’11 articles on es desmuntaven amb rigor les principals amenaces que planen contra el procés independentista català.

El periodisme hi és per això, no ho creus? I hem de reivindicar que aquesta tasca que ara puntualment ha fet El Punt Avui amb el tema independentista, s’ampliï a d’altres àmbits de la societat, com per exemple en els tòpics que planen sobre la immigració, que molt bé han dut a terme entitats però que encara no han assumit els mitjans ni tampoc els principals partits polítics. O els tòpics que diuen que seria un fracàs econòmic sortir de la Unió Europea o canviar el sistema capitalista. Per què no ens hi posem i ho expliquem?

Ja ho deus intuir, parlo de tenir memòria i d’explicar que de jous n’existeixen, encara, uns quants. Qui ho ha d’explicar a la ciutadania si no nosaltres? En què ens convertiríem els periodistes si relatéssim el procés d’alliberament nacional amagant la resta de batalles que a la societat en la que vivim li queden per emprendre i guanyar?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.