Giracamises professionals

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El tractament informatiu del 25-N és d’aquells per guardar i emmarcar. Bé, tota la campanya ha fet mèrits per ser digne d’estudi acadèmic, amb el benentès que El Mundo queda al marge de qualsevol anàlisi. Si entréssim en el camp de la intoxicació, ens hi perdríem i el rotatiu de Pedro J.Ramírez no seria l’únic malparat. El buc insígnia de Prisa també ha fet cròniques i editorials que han superat tots els paràmetres periodístics coneguts. Però no hi entrarem.

No cal entrar tampoc en una comparativa exhaustiva dels diaris catalans amb els diaris espanyols, que evidencia que –malgrat la potència mediàtica dels mitjans d’àmbit estatal- hi continua havent dos universos paral·lels i el que aquí es considera una victòria, allà és una derrota. Una paradoxa que es manifesta encara amb més cruesa quan els mitjans espanyols es comparen amb els internacionals. Aleshores, és quan l’Spain is different pren vigència informativa i la vella dita “que la realitat no t’espatlli un bon titular” s’evidencia com un dels primers punts del codi deontològic d’una bona colla de mitjans, encara avui. Per això, fer l’exercici de llegir la premsa catalana i l’espanyola alhora t’aboca a un dubte existencial de difícil resolució: són ells els que viuen a Màtrix o som nosaltres? Quin dels dos universos paral·lels acabarà guanyant la batalla de la realitat creada a base d’imposicions titulars?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

A hores d’ara, ningú no ho sap perquè tot sembla més obert que mai i el combat per la realitat serà dur de veritat. Però aquesta és una batalla previsible i legítima, ja que el conflicte entre les dues realitats existeix i sembla que els equilibris dels darrers trenta anys s’han trencat i la tercera via s’ha demostrat obsoleta, deixant només dues opcions: victòria o derrota. Això explica que la majoria de mitjans de comunicació hagin pres partit –alguns amb entusiasme, d’altres per inèrcia i alguns altres forçats per les circumstàncies- per un dels dos bàndols. Tothom n’és conscient i de seguida ens posaríem d’acord en els llistats de cada bàndol.

Però sempre hi ha excepcions que confirmen la regla. I al nostre país, hi ha una capçalera comtal que sempre, sempre, sempre s’ha endut la palma. Una capçalera que, tot i haver cobrat entre dotze i catorze milions d’euros de l’erari públic –en paraules de tres dels set candidats a les eleccions-, tot i haver guanyat més de mig milió d’euros amb el dvd de la Diada, tot i haver fet campanya pel partit guanyador, ara de cop i volta ha decidit fer un viratge sobtat. Encara amb els resultats calents, el titular de portada parla de “càstig dur”, l’editorial crida a “revisar les prioritats del nou govern” i a la plana 2 es posa un semàfor vermell a Artur Mas. Pim, pam, pum! Un gir digne d’estudi perquè no és que el mitjà hagi pres partit –com tots-, és que la capçalera comtal ha canviat de bàndol en ple conflicte. És un canvi que supera la tradicional puta i ramoneta periodística, que també hi és, per protagonitzar –sense cap pudor- una girada de camisa insòlita. Això sí, tenen el mèrit de ser els mestres a l’hora de mossegar la mà de l’amo, siguin quin sigui el seu color polític, sabent sempre quan toca mossegar i amb quina força cal fer-ho. I això hi ha molt pocs giracamises que ho puguin dir.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.