Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No són víctimes d’ERO massius i per tant no són notícia ni “tendència” a les xarxes socials, tampoc tenen comitè d’empresa per negociar una indemnització per exigua que sigui, ni capacitat per aturar el mitjà on treballen. Són els col·laboradors externs, freelance, falsos autònoms, temporals que han anat encadenant contractes durant anys i anys… són els acomiadats invisibles de la crisi dels mitjans.

La crisi econòmica està colpejant de forma especialment dura al sector de la comunicació, inserida, a més, en un procés propi de reestructuració. Cap al maig passat es calculava que vora 6.000 periodistes havien perdut la feina als Països Catalans des de l’inici de la crisi i des de llavors hi ha hagut ERO a mitjans com la SER o El País, sense comptar el ja aprovat a Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Però aquesta només és la part visible d’un iceberg en la que la submergida és molt més gran.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La majoria dels periodistes no tenen la protecció d’un comitè d’empresa capaç d’aturar o almenys atenuar les conseqüències d’una retallada de personal. Empreses petites, subcontractats, externalitzats i, sobretot, col·laboradors freelance queden fora de les negociacions de conveni. Ningú té dades fiables, però el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) calcula que entre un 20 i un 30% de la professió pertanyen a aquest últim apartat. Treballen a preu la peça sense cap  protecció laboral.

Són o eren. Ja que quan van començar les retallades, la majoria de mitjans van començar per “ajustar” aquestes partides. Segons persones en aquesta situació –les quals prefereixen mantenir-se en l’anonimat per no empitjorar les seves expectatives- primer van retallar-se el preu de les col·laboracions, a vegades a la meitat, amb un simple correu electrònic i sense cap conveni o contracte que pogués ser al·legat. També sovint van deixar-se de pagar les despeses.

Una col·laboradora amb més de 20 anys d’experiència explica com a això va començar a sumar-se als retards en pagaments. “La majoria d’empreses pagaven a 90 dies, però quan eres habitual no passava res greu. Però de sobte te n’adones que portes un any acumulat d’impagaments, l’empresa entra en concurs de creditors i tu ets tractada igual que la impremta, però amb molta menys capacitat de resistència. En aquest cas concret l’advocat ja em va avisar que m’oblidés dels diners. He estat treballant tot un any per la cara”. Aquest tracte d’empresa, que nega a l’autònom de garanties bàsiques dels acomiadats –indemnitzacions, fons de garantia salarial, cobertura d’atur- es torna especialment cruel quan molts dels col·laboradors treballaven quasi exclusivament per un mitjà o grup. “Quan les coses anaven bé et demanaven una certa exclusivitat i quan vas a queixar-te et diuen que ‘hauries d’haver diversificat clients’” explica indignada aquesta mateixa periodista. Aquesta indefensió s’incrementa per la desatenció que la majoria de comitès d’empresa tenen vers els treballadors externs.

Després dels freelances, va ser el torn dels treballadors temporals i dels subcontractats, que van començar a veure com els seus llocs de treball no quedaven garantits pels acords –sovint draconians- de reducció salarial a canvi que no hi hagi acomiadaments. Un dels llocs paradigmàtics d’aquesta situació –per la mida de l’empresa i pel fet de ser pública- va ser la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Allà els treballadors van acceptar retallar-se el sou un 5% a canvi de no tocar la plantilla i regularitzar 80 contractes temporals. “El que no imaginàvem és que la resta de temporals serien acomiadats –explica una treballadora de la cadena pública que també demana que no se la identifiqui- i calculo que almenys un centenar han perdut la feina sense que ningú digui res”.

Qui coneix millor la situació és Francisco Pérez, advocat del Col·lectiu Ronda i que ha representat a molts dels treballadors acomiadats a TV3. El panorama dibuixat per Pérez sobre la política laboral de la CCMA és desolador: falsos autònoms, cessions il·legals de treballadors i temporals en frau de llei que encadenaven una vintena de contractes d’un dia al mes i així durant, en els casos més extrems, vint anys. “Durant el 2011 i el 2012 hi van haver moltíssims casos d’acomiadaments i els vam guanyar quasi tots –explica Pérez.- Alguns cop amb indemnitzacions i altres amb readmissions, ja que el jutge considerava que es vulneraven els drets fonamentals dels treballadors de forma especialment greu, ja que l’acomiadament es donava com a represàlia per exigir la regularització de la seva situació”. La situació més greu, però, segons l’advocat, és tractar treballadors com si fossin empreses, com és el cas dels falsos autònoms: “Gent que treballa només per TV3, amb les eines per TV3, vinculats a l’horari i la jerarquia de TV3 i que després era tractada com un proveïdor extern. Això difícilment cap jutge ho acceptaria”.

Quanta gent en aquestes situacions s’ha vist obligada a deixar el periodisme o ha vist els seus ingressos tan minvats que li impedeixen viure dignament? Ningú s’ha encarregat de fer un recompte que possiblement és impossible. La crònica de la periodista i escriptora Cristina Fallarás –molt reconeguda i amb diversos premis- del seu propi desnonament va ser àmpliament comentada entre el sector. Quantes més n’hi ha?

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019