Són efectives les vagues?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La passada jornada de vaga general va ser seguida massivament tant a TV3 com a Canal 9. Personalment penso que les imatges de la pantalla de la televisió mostrant el cartellet de “disculpin les molèsties, TV3 se suma a la vaga” o la del presentador de Canal 9 treballant amb l’adhesiu de “serveis mínims” a la solapa haurien de ser la icona de l’èxit de l’aturada, ja que és molt més significatiu per a la vida de milions de persones tenir o no tenir televisió que el fet que El Corte Inglés tanqui o romangui obert.

Felicitats doncs als treballadors dels nostres mitjans públics que van demostrar molta dignitat en moments especialment difícils –o potser precisament per aquests moments- i no seré jo qui critiqui la gent que fa vaga. Però un cop dit això m’agradaria anar una mica més enllà.

El contrapunt negatiu de l’èxit de la vaga als mitjans públics va ser donar l’hegemonia del seu relat a unes televisions privades molt més dirigides ideològicament i amb menys capacitat de resistència periodística davant els esforços dels seus directius de dissenyar una realitat a mesura. El millor exemple d’això és aquell programa de Madrid que passejava un pobre corresponsal per totes les primeres línies a veure si rebia alguna empenta i podien documentar “l’acció salvatge dels piquets” que s’havia pronosticat, pel mateix canal.

Aquesta lliçó del 14 N arriba, a més, en un moment en que les vagues estan més en dubte que mai com a eina eficient per tal d’evitar la pèrdua de drets. A pesar de trobar-nos enmig de les retallades laborals i salarials més importants des de la Transició, 2012 podria ser l’any amb menys jornades de vaga a l’Estat espanyol des de 1968. La por, la precarietat, els baixos salaris i la pèrdua de cultura sindical redueixen el potencial de la que tradicionalment ha estat l’arma més potent dels treballadors. A pesar de les contundents vagues que han viscut alguns grans diaris cap d’elles ha aconseguit evitar que aquest –encara que sigui amb versió reduïda- arribés als quioscos. Potser és l’hora d’inventar noves tècniques.

Una d’elles potser passa, no per deixar d’informar, sinó per fer-ho més i millor. A ningú se li escapa –i menys als lectors de Mèdia.cat- que els mitjans de comunicació són un dels principals camps de batalla de la lluita per l’hegemonia del relat. A pesar de l’emergència de les xarxes socials, encara és als grans mitjans, sobretot la televisió, on es decideix si el relat oficial de la crisi és que aquesta és culpa de tothom, sense més sortida que seguir cavant en el forat de l’austeritat i la confiança en l’actual sistema endogàmic de partits; o pel contrari hi ha altres explicacions i altres vies alternatives. És en aquesta batalla pel discurs on el periodisme pot recuperar la seva credibilitat perduda i fer un immens servei a la societat a la qual es deu.

Així com els docents que lluiten per salvar l’ensenyament públic opten per canviar els currículums oficials i educar més per salvar l’educació, potser els periodistes haurien de començar a desobeir la cadena de comandament i començar a reflectir als seus mitjans que hi ha més realitats que l’oficial. Bel Zaballa proposava des d’aquest mateix portal la desobediència civil per tal de sabotejar els injustos blocs electorals, perquè no estendre aquesta a tota la graella? Informar més i millor, fer que els mitjans públics –però, perquè no els privats també?- recuperin la seva vocació de servei veritablement públic deixant de ser corretja de transmissió de tal o qual partit o empresa.

Sóc conscient que la proposta no és senzilla. Que les estructures dels mitjans estan dissenyades per a evitar aquest tipus de revoltes. S’hauran de pensar bé els mecanismes per a fer-ho possible, teixir aliances i complicitats molt diverses, preparar caixes de resistència. Però també observo com aquest tipus d’actituds ja comencen a donar-se. I no em refereixo només a l’ocupació del plató de Canal 9 el passat juliol. Tinc la sensació que des que hi ha uns ERO amenaçant la continuïtat de les seves plantilles, tan a Canal 9 com a TV3 és més fàcil trobar-hi comentaris, actituds i a vegades programes sencers, molt més crítics, impensables fa sols uns anys. També penso en la batalla lliurada pels treballadors de El País, colant tot tipus de missatges denunciant el desmantellament del diari a les crítiques de televisió o a les definicions dels mots encreuats.

És, òbviament, una batalla difícil i complexa, però si sense periodistes no hi ha periodisme… què passarà el dia en que aquestes ens neguem a seguir obeint?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.