Les bombolles i el rei despullat

Farem bé de prendre nota del que va passar en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Ja ha estat àmpliament comentat el fracàs estrepitós de les enquestes preelectorals, i de les previsions de tots els analistes polítics. També del periodisme. Els resultats del 25 de novembre han deixat al descobert la incapacitat manifesta dels mèdia d’estar en contacte amb la realitat que se suposa que han d’observar.

L’ensopegada de CiU va sorprendre tothom, partidaris i adversaris de la federació. També van sorprendre els increments d’altres formacions especialment el d’ERC o, en menor mesura, C´s i la irrupció de la CUP.

Més enllà de les crítiques, a pilota passada, de la campanya electoral de la federació, potser amb un excés de personalisme i aixecant unes expectatives massa ambicioses que han convertit una victòria electoral en una derrota moral, cal alguna cosa més per explicar com pot ser que uns resultats electorals sorprenguessin tant.

Al meu entendre, bona part de tot plegat s’explica per la bombolla mediàtica i política del nostre país, que va construir-se un discurs a mida, i que el vam acabar assumint pràcticament tothom. La poca variació en els generadors d’opinió dels mitjans de comunicació hegemònics -només cal observar i escoltar les principals tertúlies del país- van anar adobant el discurs a mida de la crida del president de la Generalitat de Catalunya. Ja fos pels favorables com pels detractors a la crida d’un govern fort, l’agenda mediàtica es va estructurar en relació a aquest debat. Un debat que anava més orientat a satisfer les orelles dels qui el preconitzaven, que no pas a analitzar què passava veritablement. Però aquests discursos servils de bona part dels experts d’ofici han acabat convertint-se en un parany per als propis impulsors del relat.

Escoltar allò que vols sentir i dir allò que volen escoltar. Aquesta ha estat la relació establerta entre els sectors polítics i mediàtics hegemònics. I ha acabat passant que s’ha construït una bombolla, un discurs encerclat que ha alimentat unes expectatives equivocades. Unes expectatives que -insisteixo- a pilota passada, poc quadraven amb un índex d’atur del 25%, un atur juvenil del 50%, un malestar entre els treballadors públics per la pèrdua rellevant de la capacitat adquisitiva, per una por generalitzada dels ciutadans amb feina a perdre-la, etc.

Si aquestes dades les haguessin tingut present els spin doctors i opinaires de torn, si els periodistes haguéssim fet la nostra feina, el relat que s’hauria construït no hauria estat tan allunyat del que finalment ha acabat passant. El periodisme haurà de millorar la seva manera d’acostar-se a la realitat. I, per descomptat, els polítics necessiten més que ningú un periodisme lliure que adverteixi quan el rei va despullat. Tothom hi sortirà guanyant, començant pel rei despullat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.