Albert Sáez (Barcelona, 1965) és actualment director adjunt d‘El Periódico i professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull però, entre altres càrrecs, també ha ocupat la presidència del del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la secretaria de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, així com el vicedeganat de la Facultat de Ciències de la Informació Blaquerna, el que el converteix en un testimoni privilegiat de moltes de les decisions que s’han pres en matèria de comunicació els darrers anys a Catalunya.

Últimament es parla molt de la crisi de credibilitat dels mitjans. Vostè creu que aquesta existeix?

Existeix. Diga-li de confiança o de fiabilitat, però hi ha una davallada del consum i informació de mitjans tradicionals que va començar abans de la crisi i internet, i que per tant no és culpa d’aquests. I quan a una manifestació la gent crida “no ens representen” i “no diuen la veritat” queda clar a quins dos col·lectius s’estan referint.

Aquesta crisi, que potser va començar sent de confiança, ha esdevingut de credibilitat quan han aparegut noves maneres d’informar-se i versions alternatives dels fets. A vegades poden estar igual de manipulades, però demostren que les versions dels mitjans no són les úniques possibles.

Com s’arriba a aquesta situació?

En general els monopolis són dolents, siguin econòmics, religiosos o ideològics, i els mitjans tradicionals fins a finals del segle XX tenien el monopoli de la difusió massiva d’informació. Si volies arribar a tothom havies de passar pel seu sedàs.

I quan algú té un monopoli agafa vicis, com la prepotència –“si vostè no li fa cas cap altre mitjà, per molt que s’enfadi no se’n sortirà”- i es perd el sentit de les prioritats: el bé a preservar va ser la rotativa, la xarxa de distribució, la llicència, etc. Quan aquests són només instruments i el bé a preservar és el públic.

Tot això són vicis acumulats, males pràctiques que han acabat allunyant-nos d’una part del nostre públic.

Com es trenca aquesta dinàmica?

Hem d’entendre que la credibilitat no la dóna el mitjà sinó el que aquest explica i com ho fa i que ens cal estar atents a la gent. I el públic ha d’entendre que hi ha coses que no es diuen per que algun interès espuri ho impedeixi, sinó per que no són veritat, o no s’han pogut contrastar o encara estan passant.

Però què passa? Que quan els mitjans reivindiquen això, com abans havien abandonat algunes bones pràctiques, ara no se’ls creuen. Cal explicar molt bé les limitacions, dir sense por que això no hem tingut temps d’investigar-ho o que ens falta informació. No fer veure que sabem el que no sabem i ser transparents, humils, curosos i escoltar molt a la gent, ja que aquesta avui acumula molta informació i ens pot ajudar a millorar.

Per una banda s’acusa als mitjans de ser homogenis, i per l’altra d’estar massa alineats amb determinades forces polítiques. És aquesta una crítica contradictòria?

Sí, però és que la nostra societat és contradictòria. Això passa també amb els partits, si és monolític es diu que està controlat per l’aparell i que no és democràtic, i si és assembleari resulta que està desestructurat i que és un galliner. I amb els mitjans passa el mateix.

La solució passa per mitjans més alineats i que la gent sàpiga el que consumeix o mitjans més plurals internament?

L’alineació és inevitable, però ha de ser amb un espai social i no amb un partit concret. Un mitjà no deixa de ser una comunitat on es comparteixen, valors, actituds, pautes de comportament. També és política, però és que aquesta va més enllà dels partits.

Evidentment, els mitjans fan política, ja que intenten condicionar allò que passa, però no ha de ser a favor d’una determinada ideologia o partit sinó d’un determinat espai social. Si jo sóc el diari de les classes mitges i treballadores haig de mirar el món des de la seva perspectiva i aquestes en un moment poden pensar que cal abaixar els impostos i en un altre que s’han d’apujar. I això pot anar a favor d’un partit en un moment i d’un altre després. Les societats són cada cop més obertes i la gent pren decisions diferents, encara que òbviament hi ha uns límits. No em tornaré de cop i volta en un diari a favor de les grans fortunes o a favor de suprimir les autonomies, per que l’espai social que intento representar no pensa això.

Fins ara aquestes reflexions serien força comunes a tots els països occidentals. Però que s’ha fet malament en particular a Catalunya?

S’han fet malament moltes coses en l’àmbit industrial i a més no les hem explicat. No té sentit que tinguem la quantitat de plantes d’impressió que tenim. A l’haver encetat aquesta lluita per les rotatives hem creat un endeutament a les nostres empreses que les ha fet més vulnerables al poder financer i econòmic.

També s’ha descapitalitzat les parts del negoci que anaven bé per invertir en aventures ruïnoses, com els drets del futbol. I per aquí hi ha passat quasi totes les empreses i l’autocrítica hauria de ser general.

No ens hem adonat, en concret els diaris, de l’afebliment de la xarxa distribució, amb nous barris sense quioscos, i no hem corregit l’absurditat de no vendre diaris a altres llocs. Tampoc hem investigat com crear ingressos atípics.

S’ha gastat més en mantenir artificialment la difusió a través de les promocions o regalant diaris que en continguts. Això també ha estat general i ha anat sempre malament, i tampoc hem preservat la nostra credibilitat davant de determinats esdeveniments.

Tenim un mercat excessivament fragmentat. La mitjana de difusió dels diaris a Europa és quasi doble que la catalana o espanyola, i això ens porta a un mercat molt ineficient. Enlloc de ser tots més pobres hauríem pogut generar aliances.

Creu que aquesta crisi de credibilitat afecta també el periodisme o és una qüestió privativa dels mitjans?

Una part es pot dissociar i una altra no. Un periodisme fet des d’empreses molt despreocupades pel públic pot tenir menys qualitat que un periodisme fet per lliure que ara és possible i fa deu anys no.  Però encara és molt difícil professionalitzar-se fora de les empreses. Llavors la pregunta és: qui és més vulnerable a les pressions: qui està en una empresa amb interessos què en algunes ocasions poden col·lisionar amb la informació? O qui està supeditat al tràfic q genera sense cap filtre? Al final les dues coses són perverses.

No ens en sortirem sense donar-li al periodisme un entorn empresarial que garanteixi la seva capacitat de connectar amb el públic i satisfer-ne les necessitats.

I en aquest moment, quin rol poden jugar els micromitjans –blocs, tuitaires, produccions finançades amb crowfunding– i quina interacció han de tenir amb els mitjans tradicionals?

En algunes coses els poden substituir i en altres hi han de cooperar. Els mitjans tradicionals no ho sabem tot ni ho podem fer tot, així que hem de sumar amb els qui fan altres coses. El problema és el model econòmic.

Un possible és El Huffington Post que per a mi és inacceptable ja que ven el que uns altres fan gratis i que crec que ha funcionat per que la gent sortia del monopoli i deia: “puc parlar, m’és igual la resta”, però que s’acabarà.

El Diario.es s’ha inventat un model de negoci on el periodista manté la personalitat i la marca personal i li ofereix una nau nodrissa que fa d’aparador i busca ingressos i es reparteix els beneficis. Això ja entra en la línia del que deia abans de la professió liberal i cal explorar-la.

Hi ha una sèrie de factors que sempre es relacionen amb la crisi dels mitjans. Em podria comentar quin pes tenen al seu parer? Primer la crisi econòmica.

Semblarà una barbaritat el que diré i no vull que es pensi que no tinc en compte la gent que ha patit molt, i que és el primer, però la primera part de la crisi ha estat positiva, ja que ens ha permès veure que estàvem despullats.

La bombolla immobiliària va tenir un impacte periodístic molt fort i es van muntar molts mitjans sobre aquesta base i els seus associats –bancs, ajuntaments, mobles- amb una gran desproporció  entre la inversió publicitària, que pujava, i la difusió real, que baixava. La crisi ens ha tornat als fonamentals: els lectors i aquells anunciants que necessiten donar-se a conèixer i no comprar mitjans.

Ara, la segona fase de la crisi comença a tenir repercussions més intenses, ja que els diaris som una cosa de la classe mitjana i si aquesta implosiona tenim problemes.

Els canvis tecnològics.

Importants però menors. El problema és que s’han produït uns canvis que no hem liderat nosaltres i això és un drama i un efecte del fet que estiguéssim adormits entre el monopoli i la bombolla.

No pot ser que nosaltres no ens hàgim inventat les xarxes socials o Google. Això hauria d’haver sortit d’un departament d’I+D d’un mitjà. Caçàvem mosques enlloc de preocupar-nos com millorar el servei.

Això es nota en el tipus de tecnologia. El senyor que va inventar Google és del món universitari i allí com es detecta que un text és original? Doncs es busca el més antic i el més citat i això és el que fa l’algoritme. Però això funciona en una comunitat tancada de doctors i amb filtres de qualitat. Si Google tingués una lògica periodística i no acadèmica el seu algoritme tindria en compte que algú pot ser molt citat per que és molt desmentit i per tant caldria castigar-lo i no premiar-lo.

Llavors, com no hem liderat el canvi tecnològic s’ha vist com una amenaça i hi estem incòmodes, però en realitat, si mires el el periodisme fundacional, moltes coses no es feien per que no hi havia la tecnologia per fer-les i ara en canvi es poden fer.

Els canvis culturals.

Els més importants des del meu punt de vista, que és webberià. Les maquinetes sense el canvi cultural no tindrien importància. La història està plena de maquines que no s’han fet servir.

Internet, els xarxes, etc. sols tenen sentit en una societat alfabetitzada, formada, amb gent que sap coses i en vol saber més. Sinó, la mateixa màquina no tindria els mateixos efectes. La impremta de tipus mòbil té sentit a la il·lustració i la xarxa té sentit a la postmodernitat. En una societat autoritària, amb grans metarelats i ideologies fortes no importa que cadascú tingui opinió. És en una societat oberta on això pren sentit i aquest és el canvi fonamental que hem d’entendre.

Els mitjans hem de partir de la base que no som una realitat natural sinó cultural. Llorenç Gomis ho explicava molt bé. Les tecnologies necessàries per a fer un diari són el paper, la impremta i el servei de correu, i totes estaven disponibles a Europa 150 anys abans dels primers diari. Per a que apareguin aquests cal la il·lustració, la democràcia i el capitalisme. Per tant no podem pensar que si la gent està farta del model capitalista, la representació política i la mentida institucionalitzada a nosaltres no ens passarà res. Clar que ens passarà, ja que ens canvia el medi ambient on vivim i en un altre model en que sigui una elit la que prengui les decisions o en que hi hagi una democràcia directa els diaris no tindran sentit i caldran uns altres instruments.

La situació laboral dels periodistes.

Sobre aquesta qüestió cal destacar tres punts importants: Primer, les empreses han dedicat molts ingressos a sostenir la difusió i crear grans grups mediàtics ruïnosos i la riquesa que creava el periodisme s’ha desviat a activitats impròpies.

Segon: Patim, potser més intensament que altres sectors, una dualitat típica de les societats avançades en que la gent de més edat, que és la que més difícilment incorpora els canvis i les tecnologies, tenen salaris més alts i la que està més preparada per donar resposta pateix més precarietat, ja que una part de la riquesa que genera es desvia, com ja he dit, i una altra part es queda en mans d’aquells que no aporten tant.

I tercer: En el bon sentit de la paraula el periodisme té un punt de professió liberal i això no ho hem acabat de definir bé. La liberalització té un component de precarietat, i un altre de llibertat, però caldria troba fórmules, com les que tenen els advocats, per a evitar que representi només el primer. I potser aquest és un terreny a explorar.

Com veu els mitjans d’aquí a 10 anys?

No m’atreveixo a dir-ho i, a més, si ho sabés intentaria que algú m’ho pagués.

Però algun cop hi haurà pensat?

L’organització futura del mercat comunicació, no sé a quin temps vista, penso que no vindrà segons els suports sinó els productes. Uns tindran com a valor la immediatesa, el tràfic i la participació i generaran ingressos via publicitat. I això serà un model.

I després hi haurà un tipus d’informació més elaborada, reposada, basada en la interpretació que haurà de generar una relació de micropagament amb l’usuari en el que aquest només comprarà allò que realment li interessi i li aporti. Ja ningú comprarà un pack sencer com fa el subscriptor d’un diari.

A banda d’això, crec que el periodisme continuarà existint i a més tornarà als seus fonaments: localitzar històries i explicar-les. La resta és secundari, com demostra la gent de Cafè amb Llet. Els seus vídeos són la simplificació màxima, sense grafismes, ni imatges espectaculars, només una noia davant una càmera, però la història és molt potent. El dia en que no tens una història el diari se’t cau de les mans i això cada cop va a més per que la xarxa és molt més exigent.

I després hi ha una part del futur que ens la juguem en la situació econòmica. Si finalment la societat canvia la seva forma d’organització els mitjans no sé si tindrem sentit.

Amb aquesta entrevista Mèdia.cat iniciem una nova sèrie de converses en profunditat amb persones que tenen o han tingut importants responsabilitats en l’espai comunicatiu català per tal de donar la seva visió de la crisi dels mitjans i del periodisme.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018