#ambsenyal, 664 dies després

Aleshores, 664 dies després que el govern valencià tanqués les emissions de TV3 i imposés una sanció de 300.000 euros a Associació Cultural del País Valencià (ACPV), després que a una i altra banda de l’Ebre ens tornéssim a escandalitzar i posar les mans al cap, després que féssim manifestos i recollíssim signatures, després de convertir l’etiqueta #sensesenyal en trending topic i samarreta de combat, després d’accions heroiques per evitar el tancament d’uns repetidors pagats amb subscripcions populars, després de mirar d’entendre els arguments de les Generalitats de baix i de dalt, amb la reciprocitat i els multiplex, després que els d’Oriola deixessin de veure els telenotícies i els de Picassent els partits del Barça, després que l’Eliseu Climent fes mans i mànigues per aconseguir diners per pagar la multa, després de mocions municipals de protesta i accions al Parlament Europeu, després que la iniciativa legislativa popular “Televisió sense fronteres” aconseguís aplegar 651.650 signatures, que òbviament no van servir de res perquè el PP les va tombar sense pietat, després que juristes d’un i altre bàndol s’hi deixessin la pell i cremessin les celles, després de tot això, arriba el Tribunal Suprem espanyol i accepta el recurs de cassació d’ACPV i dictamina que el Consell no té autoritat per prohibir les emissions d’un emissor que no és “clandestí” ni sancionar l’entitat valencianista, que per poc no ho acaba sent ofegada per la sanció.

I aleshores, 664 dies després, tu no saps si alegrar-te per la sentència i posar el “Seguirem” dels Obrint Pas a tot volum, o maleir totes les hores, energies i maldecaps provocats per aquest tancament, o preguntar-te quant trigaran els d’Oriola a tornar a veure els telenotícies i els de Picassent els partits del Barça, o fer un tuit amb l’etiqueta #ambsenyal per descobrir que un munt de gent ha tingut la mateixa pensada, o imaginar què deuen pensar i sentir l’Eliseu Climent i la gent d’ACPV, potser una barreja d’alegria i ràbia, o esperar a veure si dimiteix algú, aquest verb tan difícil de conjugar en aquestes contrades, i decidir que més val no arriscar-se a fer-se vell tot esperant, o sorprendre’t que, sense que serveixi de precedent, la justícia espanyola ens ha donat la raó als sempiterns perdedors, senyal que potser llur raó es va desfent i la nostra és força creixent, com cantava l’Ovidi, o calcular quant de temps manca encara perquè aquest país nostre, sempre esquarterat però també tossut, continuï vivint a remolc i a la contra en lloc de lliure i a favor, i aleshores, 664 dies després, penses que els murs lingüístics invisibles, com aquest que havien intentat bastir aturant les emissions de TV3 al sud del país, acaben caient, com tots els murs. “Encara amb la mateixa passió, fidels a aquell somriure que mai no oblidarem, camí de la victòria, seguim, seguirem…”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.