De precaris a esclaus

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ens trobem en una època en què estar colgat de feina, treballar més hores que un rellotge per un salari mileurista i observar bocabadat com la integració digital t’afegeix una càrrega de feina més feixuga a canvi de poc més que res és tenir molta sort per a un periodista. L’atur és una amenaça tan propera i real que l’explotació laboral ja s’equipara a la normalitat. El periodista afortunat és el que té feina, sigui com sigui aquesta. I, enmig d’aquesta ‘esperançadora’ situació, la fina línia que separa la precarietat de l’esclavitud pot esborrar-se aviat, almenys per als periodistes de la premsa escrita, atès que el conveni col·lectiu del sector venç el 8 de juliol de 2013. Tal com marca la nova reforma laboral, la pròrroga automàtica màxima dels convenis caducats ara ha passat a ser de tan sols un any. Per tant, l’estiu del 2014, si abans no hi ha acord entre sindicats i patronal, el David contra Goliat pot esdevenir la quotidianitat de les redaccions. I ja podrem començar a pensar en barallar-nos amb els companys per al millor lloc on col·locar el nostre matalàs per descansar les sis hores de descans nocturn que potser se’ns permetran.

I és que les posicions de partida per a les negociacions no podrien ser més pessimistes. Amb unes ganes gens dissimulades d’aprofitar la crisi per fer calaix, l’Associació d’Editors de Diaris Espanyols ha posat sobre la taula el seu full de ruta, molt original i sensible amb els seus empleats: treballar més i cobrar menys. I això que el salari mínim per a la categoria de redactor –la més comuna– és de 1.000 euros, malgrat haver de treballar caps de setmana sense cap tipus de recompensa o estar pendents de les necessitats del director de torn –i de l’actualitat, que sol ser capritxosa– per organitzar l’agenda. Quant a la jornada laboral, aquí el conveni ja és més atractiu: 1.620 hores anuals d’organització lliure segons necessitats del periodista i el mitjà. Això, traduït en dies, significa que, en el cas que féssim jornades laborals de 8 hores diàries i de cinc dies a la setmana, tindríem dos mesos de festa a l’any –a banda dels festius marcats pels governs estatal i autonòmics i els ajuntaments–. Coneixeu cap periodista que treballi una mitjana de 8 hores diàries? Coneixeu cap periodista que gaudeixi de dos mesos de vacances anuals –i que no es trobi en un ERO–? Si les respostes són ‘no’ i ‘no’, ja en som dos. Per no parlar dels nombrosos falsos autònoms que, per no tenir, no tenen ni cotització a la seguretat social pagada per l’empresa, ni tan sols contracte.

En definitiva, el conveni col·lectiu és paper mullat pel que interessa, però no en tenen prou. No ens volen precaris, ens volen esclaus. El mileurista, abans el mal pagat de la professió, ara és el periodista més comú de les redaccions, i demà pot ser-ne el privilegiat. I la jornada laboral passaria a ser un bonic i romàntic record del passat.

Què podem fer davant aquest panorama? Se’ns obren dues vies. La primera, prémer perquè, a l’hora de concretar el mes del 2014 de la consulta d’independència, aquest sigui abans de juliol, i confiar en guanyar-la. Així passaríem a negociar un conveni català. El problema d’aquesta solució és que només és vàlida per al Principat i que res ens garanteix que un conveni més pròxim sigui millor. La segona via, complementària, és l’autoorganització. Els periodistes som un col·lectiu poc avesat a defensar els nostres drets i, quan ho fem, sol ser més aviat com a resposta a una agressió a la plantilla d’un mitjà concret que de forma preventiva i més global per blindar-nos o –qui sap– intentar avançar. La divisió i l’immobilisme ens afebleix. I ja se’ns veu ara, pendents que uns sindicats allunyats de la nostra realitat, a Madrid, negociïn un conveni del que molts no en sabem ni tan sols els detalls de les reunions, ni les propostes de cadascú. Quan ens arribi –si arriba–, ens ho trobarem fet.

La part positiva d’això és que precisament ja s’està començant a coure aquesta necessària coordinació entre centres de treball del sector a Barcelona. Encara és un embrió i li queda molt de camí per consolidar-se com un autèntic portaveu de la professió, però se’n visualitzen alguns pilars. La crisi té aquestes coses: al costat de la passivitat i la por hi apareix la idea nítida que, sense organització i lluita, no hi haurà futur ni dignitat.

Veurem com evoluciona, però tenim motius per somriure. Més d’un ens vam emocionar quan el 13 de novembre –dia de vaga pel sector– desenes de periodistes vam recórrer des de plaça de Sant Jaume fins davant de la redacció d’El País per concentrar-nos a la seva porta i tallar el carrer uns minuts per fer costat als companys acomiadats i amenaçats. Hauria estat millor no haver-ho hagut de fer, però ara aquell vincle de solidaritat no es pot trencar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.