Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els maies mai van preveure la fi del món i per no ser cert, ni tan sols ho és que el seu calendari s’acabi demà, segons van confirmar algunes descobertes arqueològiques. Això desmentiria alguns dels coneixements que teníem de la cultura maia fins ara, però no que el món anés a acabar-se aquest 2012, com erròniament va titular el portal 324.cat.

Però aquesta notícia del web de la CCMA simbolitza fins on ha calat el que es podria anomenar “periodisme de catàstrofes”, un subgènere que ha tingut al llarg d’aquest any que s’acaba el seu període de glòria… Fins que es descobreixi una propera “profecia” que tingui la seva corresponent superproducció de Hollywood. Recordem l’auge d’aquests reportatges durant la dècada dels 90, coincidint amb el canvi de mil·lenni.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

L’última moda d’aquest periodisme són els articles de desmentiment de la profecia maia emprant bases científiques, com ha fet La Vanguardia, avui mateix Vilaweb o Las Provincias, qui per cert, col·locava en portada la imatge que il·lustra aquest article, buscant una espectacularitat forçada, ja que en cap cas ningú ha predit una explosió del planeta. També s’hi ha sumat el diari parisenc Libération, que demanava als seus lectors que enviessin fotografies de la “fi del món”.

Però encara que ara aquests mateixos mitjans acusin internet i les xarxes socials de l’auge de les tesis mil·lenaristes, al llarg de l’any han estat constants els reportatges sobre desastres, misteris i senyals. Ja a principis d’any corria per diferents digitals i agències d’Europa l‘amenaça d’un volcà que podia “devastar” el continent, sense que se n’hagi sabut res més. I al llarg d’aquests mesos hi ha hagut un degoteig d’amenaces amb qualsevol excusa que han anat des de destructives tempestes solars –un dels casos més recurrents, potser per l’efecte de la pel·lícula 2012, i que tampoc han acabat sent significatives- a col·lapses informàtics, passant per ovnis i senyals celestes –l’autor té la gràcia d’anomenar supersticiosos als xinesos-. Encara que a vegades ha estat en forma d’un tractament especialment exagerat de fets reals ja prou tristos. Però segurament la més pintoresca és la sèrie “d’atacs zombis” –una denominació molt llaminera, però gens ajustada a la realitat- seguida amb atenció per La Vanguardia, que fins i tot van haver de ser desmentits pel govern estatunidenc. I això sense comptar que Cuatro ofereix un programa dedicat exclusivament a l’ocultisme que incideix habitualment amb tot tipus de prediccions apocalíptiques.

Un complet catàleg que descriu, sobretot, les pors més secretes de la nostra societat, tal i com demostrava David Casacuberta en un documentat reportatge a la revista Mètode. A més, clar, tenir en compte les tendències de moda de la cultura de masses. També va acostar-se al fenomen el programa 30 Minuts de TV3, posant èmfasi en la indústria creada al voltat d’aquesta “cultura de la por”

La cara més fosca d’aquest subgènere periodístic, però, és el risc de desgràcies personals que pot tenir, les més espectaculars de les quals són els suïcidis col·lectius.

Paradoxalment, però, el risc més seriós per a la supervivència del gènere humà ha deixat de ser notícia durant els darrers anys. A pesar dels informes que avisen que el canvi climàtic s’està agreujant i de les nefastes conseqüències que pot tenir, aquest ha quedat fora del focus mediàtic, i a més, força vegades s’ha tractat amb un enfocament espectacular que poc ajuda a comprendre el problema i més aviat el confon entre la resta d’apocalipsis anunciats setmana rere setmana. Un col·lapse ambiental, per cert, que va ser la causa de la destrucció de la civilització maia, una cultura oblidada i desconeguda –quan no criminalitzada– de la que es podria aprendre com no relacionar-se amb la natura.