El demolidor reportatge que El País publicava en portada ahir sobre l’actuació de policies suposadament incontrolats per tal d’elaborar falsos informes contra polítics, jutges i periodistes catalans ha tingut una ràpida resposta política. Avui mateix ja s’acumulen les peticions d’explicacions del Ministeri espanyol de l’Interior, de compareixença parlamentària del director general de la Policia, Ignacio Cosidó i sonores protestes de polítics i partits catalans, així com del PSOE.

Ara per ara no hi ha hagut una resposta oficial del Partit Popular a aquestes denuncies, si bé alts dirigents d’aquest partit han donat amb repetides declaracions pàtina de legitimitat a aquests informes anònims convertits en escandaloses portades a la premsa de dretes madrilenya. També el PSC va emprar-les com a arma durant la passada campanya electoral, amb el polèmic eslògan “Catalonia is not Switzerland”.

Paradoxalment, el partit que més directament va acusar el Govern de Madrid d’utilitzar la policia com per a fer “persecucions polítiques” i “conspiracions” va ser el PP. El 2009, en plena investigació judicial dels casos Gürtel i Palma Arena, destacats dirigents del partit van arribar a acusar al llavors ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, de crear un “estat policial contra el PP”. El secretari general del partit al País Valencià va arribar al punt de presentar una denuncia contra la policia –no admesa a tràmit per la fiscalia- en considerar que no existien indicis de delicte en el finançament del PP valencià. També l’ex-ministre del PSOE, José Blanco ha denunciat recentment que la policia ha investigat el seu patrimoni al marge del jutge per “enfonsar-lo”.

La diferència entre aquestes denuncies i l’actual sobre els informes policials contra dirigents catalans, és que en els primers, els únics que defensen la tesi de la persecució policíaca són els mateixos afectats, mentre que en el segon cas és una investigació periodística publicada, a més, en un mitjà no precisament amic del sobiranisme, la qui avala la tesi de l’ús dels cossos de seguretat per a fins polítics. En el cas del PP valencià, a més, els resultats judicials de la investigació són abastament coneguts.

Però a més, aquest no seria el primer cop que hi ha un presumpte ús de la policia espanyola per a investigacions paral·leles de les judicials i amb motivacions polítiques. El comissari general d’aquest cos Enrique Rodríguez Ulla va ser destituït de forma fulminant sols cinc mesos després d’accedir al càrrec després de ser acusat d’iniciar una investigació secreta contra Ignacio González, actual president de la Comunitat de Madrid i a l’època número dos d’Esperanza Aguirre. Fins i tot un ex-ministre de l’Interior –Rubalcaba- va veure’s esquitxat per uns informes anònims filtrats a El Mundo en el cas conegut com Interligare, pel que suposadament hauria espiat al PP sense que cap jutge hagi arribat a determinar cap tipus d’indici.

Però la investigació publicada per El País també deixa en evidència, ni que sigui indirectament, els mitjans catalans. Avui tres dels quatre diaris impresos a Barcelona inclouen referències al cas a les seves portades. Una decisió normal degut a la importància política dels fets però que contrasta fortament amb el silenci que va acompanyar una altra investigació sonada d’El País la setmana passada. Llavors, el diari de PRISA va destapar una trama corrupta al voltant dels fons destinats a la investigació mèdica, una part dels quals provindrien de les donacions de ciutadans de a la Marató de TV3. A pesar de la implicació directa, ni tan sols la televisió pública va informar d’aquesta denúncia.

Des de la premsa més clarament espanyolista s’ha acusat repetidament als mitjans catalans de ser “complaents” amb la corrupció a causa de les subvencions que reben amb diners públics. Encara que aquest discurs amaga moltes misèries pròpies, des de Mèdia.cat s’ha certificat repetides vegades la dificultat per que els casos de corrupció siguin investigats seriosament a mitjans catalans –amb intensitats molt diverses segons el mitjà i el cas-, una actitud que debilita les posicions dels mitjans del país i facilita la creació d’un estat d’ànim de sospites generalitzades que abona el terreny de les falses denuncies.