Territori, doncs existim

a la Núria, a en Toti i a totes les persones que dignifiquen la terra

Que la gran majoria de mitjans i espais de comunicació del nostre país han renunciat voluntàriament a parlar dels Països Catalans no és cap constatació innovadora. Cert, demostrat i, malauradament, assumit per molts. Ara bé, en dies que les paraules com ara “país”, “autodeterminació”, “voluntat popular” semblen ser comunes a totes les redaccions de Catalunya sorprèn més que hagem agafat el costum també de prescindir del que passa més enllà de la conurbació barcelonina entre setmana i dels boscos del Berguedà, les muntanyes de la Cerdanya i les platges de la Costa Brava els caps de setmana de tardor, hivern i estiu respectivament.

Des de fa un temps he recuperat l’ofici de repassar diàriament les capçaleres del Principat. Poques vegades hi he trobat notícies de fons, treballades, de contingut més enllà d’una simple transcripció de la nota d’agència, referents als pobles, comarques, i als territoris menys poblats i més allunyats dels espais de treball i de poder. Algú ha fet mai un recompte de notícies sobre el Ripollès, la Cerdanya, la Terra Alta o els Pallars que vagin més enllà de les pistes d’esquí, Rasquera o la seu de l’exèrcit espanyol a Talarn en mitjans “nacionals”? Conscient de la precarietat dels mitjans i, especialment, de les que hi treballeu, sóc del parer, però, que el camí de la construcció d’un nou país ha d’anar acompanyat d’una projecció informativa de tot el territori, del que hi passa, també de dilluns a divendres.

Dues notícies aparegudes darrerament i que fan referència a les comarques que més conec, les gironines, són bon exemple d’aquesta realitat desinformativa. Em refereixo al presumpte assetjament a diverses noies en un sopar de partit (CiU) per part del President de la Diputació de Girona, Jaume Torramadé, i el de l’ordre del Departament d’Agricultura que han rebut els pastors Jordi Juanola (Toti) i Núria Simon que els obliga a sacrificar part del seu ramat d’ovelles a causa d’una malaltia ovina. Dues notícies que s’assemblen com un ou a una castanya. Dos àmbits, dos sectors, dues realitats. La primera ha tingut un seguiment de perfil baix (notícies breus i que van aparèixer quan el cas ja es trobava prou avançat) tot i tractar-se d’una notícia relacionada amb un dels càrrecs institucionals més importants de Catalunya, haver generat un enrenou considerable en el partit de Govern de Catalunya i les acusacions greus de corrupció cap a aquesta persona. Casualitats de la vida, els mateixos dies, els mitjans de comunicació sí que es feien prou ressò dels nous afers amorosos de l’expresident italià, sí, italià, Silvio Berlusconi . Titulars a comarques, breus als mitjans nacionals. La segona notícia ha passat encara més desapercebuda i és que, en general, i més en aquest cas, tot i la campanya engegada per  aquesta parella de pastors i la situació d’un dels sectors econòmics més tradicionals i necessaris del país les notícies sobre el sector primari brillen per l’absència en els mitjans. I això que ja no parlem dels articles d’opinió…

Cert és que són tan sols dos exemples i que alguns opinareu que existeix la premsa comarcal i que els interessats tenim la possibilitat d’informar-nos també visitant alguns webs que fan bona feina. Tanmateix, penso que si realment volem i treballem per tenir mitjans de comunicació de vocació nacional hem d’aprofitar el procés d’alliberament català per plantejar una nova manera de fer periodisme, de presentar la realitat catalana i, sens dubte, un dels àmbits a transformar, és la territorialitat informativa. L’equació és senzilla i no és nova: menys Palau, menys Parlament i més carrer ja sigui d’asfalt, de terra o de pedra de tartera. Un periodisme bandoler, si voleu: un compromís periodístic que haurà de superar moltes adversitats però que, com en molts altres àmbits, ha d’aprofitar l’oportunitat històrica del moment.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.