Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fins ara, quan els mitjans culturals diguem-ne tradicionals publicaven les seves llistes del millor de l’any (discos, llibres, pel·lícules…), sempre hi havia aquella vaga remor de fons, aquelles veus disconformes i rondinaires: les llistes, advertien, són oportunistes, reduccionistes i mercantilistes. “La creació no es pot rebaixar a un simple rànquing”, “la premsa està emmanillada pels interessos comercials”, “només interessa vendre, no saber”, etcètera. Ah, les llistes, un artefacte que, a més, “fomenta la competitivitat”, a qui se li acut.

Però ara que qualsevol aficionat a la música té un bloc, un web o, si més no, un compte de Twitter, ¿què és el primer que fa quan retronen les campanes i trompetes que anuncien el crepuscle anual? Doncs confeccionar amb cura i summa transcendència la seva personalíssima llista dels millors discos de l’any, naturalment, i donar-la a conèixer al món, que de ben segur les està esperant. Aquests dies, Twitter n’ha anat ple. Les primeres van centrar les mirades, i les que continuen gotejant entrat el mes de gener ja plouen sobre mullat (un consell: divulgueu-les a l’octubre o novembre, o millor encara, a a l’acabat l’estiu; total, al Regne Unit fa temps que les revistes de l’abril surten el febrer). Llistes i més llistes sobre els millors discos, cançons o concerts. Sempre els millors. Ja que el periodisme s’ha democratitzat tant i tant, els nous creadors de classificacions podrien ser una mica més creatius i inventar models nous respecte als malèfics patrons mainstream. Però no. “Hola, sóc Dj Espavilat i aquí teniu la meva llista dels millors 500 discos de l’any. Retuitegeu, porfa”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Conclusió? Doncs que resumir esdeveniments i coneixements és una sàvia activitat humana, com també ho és aplicar-hi després criteris jeràrquics. “Oh, tu no pots comparar Roger Mas amb John Talabot, això és pervers!”. I tant que puc, i tu també ho fas: constantment prens decisions i selecciones. Quedar-nos amb el clàssic “aquest disc no és ni millor ni pitjor que l’altre; és diferent” acaba resultant insuficient i tebi. Com deia Òscar Tusquets en el seu memorable segon llibre, “Todo es comparable”.

La segona conclusió és que els mitjans culturals diguem-ne tradicionals no ho feien tan malament després de tot.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.