Contrastar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha dies, com l’11 de setembre passat, o els de les vagues generals del 29 de març i el 14 de novembre en què es troba a faltar, i molt, als companys del “Col·lectiu Contrastant”. El ball de xifres que sol acompanyar aquests dies tan especials, és el que va motivar que Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca, s’embranquessin en aquella aventura, l’any 2001. Durant sis anys, els activistes de Contrastant van passar a ser un  referent pels mitjans de comunicació, a l’hora de situar la realitat per davant de la voluntat dels organitzadors de manifestacions i concentracions, d’un costat, i de la gasiveria o generositat (depenent de qui en fos el convocant), de les policies dels diferents governs, de l’altre.

Deien en un article, que encara avui penja del seu web, que des d’un punt de vista mediàtic, un dels aspectes essencials quan es parla d’una manifestació “és el nombre persones que hi assisteixen, ja que pot determinar, entre d’altres aspectes, la importància que hi atorgaran els mèdia. A més, s’ha de tenir en compte que les manifestacions són un exponent d’aquell fantasma anomenat opinió pública. L’assistència massiva a una manifestació esdevé un argument emprat fins al cansament per valorar el suport a una determinada posició o opció política.”

Durant aquells anys, el col·lectiu va anar donant les seves pròpies xifres, treballades a partir de mètodes que permetien “objectivar mínimament el càlcul d’aquesta xifra i acabar amb el subjectivisme que domina la percepció d’aquests tipus d’esdeveniments”. El resultat va ser que es van rebaixar considerablement les xifres que donaven els organitzadors i, algunes vegades, les pròpies institucions, implicades d’una manera o una altra en l’esdeveniment. Un dels principals exercicis de desmitificació al qual es van atrevir, va ser el de desinflar el nombre de participants en la “mani del milió”, la del famós 11 de Setembre de 1977. Segons la seva hipòtesi, aquell dia es van manifestar unes 270.000 persones i no més d’un milió, com podem llegir a tots els diaris de l’època si fem una visita a l’hemeroteca. A partir d’aquesta “rebaixa”, tot el que va venir desprès, ho hem d’agafar amb pinces. Manifestacions “d’un milió” com la que es va fer contra la mort d’Ernest Lluch o contra la guerra d’Iraq, Contrastant va quantificar-les en 108.000 i 350.000 respectivament.

Aquests dies farà sis anys que, degut al cansament, els companys de Contrastant van deixar la seva activitat. Des del punt de vista d’observatori crític dels mitjans,  Media.cat s’ha convertit, tal i com es proposava, en el relleu natural de la feina que ells van fer. Però el periodisme català segueix orfe pel que fa a l’herència més important que ens van deixar, el càlcul d’assistents a manifestacions. En moments puntuals com ara el 10J de 2010 contra la sentència de l’Estatut, han tornat a fer sentir la seva veu. En aquella ocasió va ser per posar en qüestió les dades ofertes per l’empresa Lynce, que fa recomptes de manifestacions per l’agència EFE, i que parlava de 56.000 persones. Interessadament es va voler rebaixar la presència de manifestants i encara que tampoc coincidien amb la xifra donada per Òmnium,  Contrastant va voler deixar testimoni de la manipulació. És per això que els he trobat a faltar en les últimes expressions públiques de reivindicació social i nacional, sobretot l’11 de setembre, perquè des de la seva solvència contrastada ens haurien ajudat a situar les coses en el seu punt just. I del que estic convençut és que coincidiríem en dir què, per damunt de les xifres donades per uns i altres, la de l’11S va ser, sense cap mena de dubte, la manifestació més gran de la història de Catalunya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.