Material sensible

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquests últims dies m’han caigut a sobre dos projectes anuals que, per sabuts i consolidats, per rutina i confiança en pensar-hi, a vegades hi acabes ensopegant per sorpresa. Tots dos tenen a veure amb el periodisme. Tots dos tenen a veure amb la imatge, amb el color, amb la seducció visual, són referents del fotoperiodisme.

Just aquest 6 de gener el CCCB ha tancat l’exposició que durant l’últim mes ha mostrat algunes de les millors fotografies del periodisme. D’entre les 156 instantànies seleccionades, la d’un català, Manuel Aranda, ha estat la guanyadora del ‘World Press Photo of the year’, la màxima categoria del concurs. L’exposició mostra fotografies que destaquen “per la seva excel·lència estètica, el valor informatiu, la sensibilitat i la capacitat d’emocionar l’espectador”. Valors aplicables també als textos informatius i, en conseqüència, al periodisme. Malgrat que la fotografia a la premsa està terriblement castigada des de fa temps, reivindicar i recuperar aquest tresor és l’única manera d’enriquir el periodisme i combatre aquest mal endèmic que només algunes publicacions –magazins, revistes i blocs personals- discuteixen.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ni tan sols es tracta de reviure els mites. Captar el moment com Cartier Bresson, trepitjar el terreny com Cappa o Seymour, reciclar-se com Centelles i l’atreviment ferotge de Kevin Carter i els seus Bang Bang –per tancar la llista en algun punt- és patrimoni del periodisme que ha de servir per enllaçar amb els magnífics fotògrafs actuals. Perquè el dèficit no rau en el capital humà, sinó en l’aposta nul·la dels mitjans gràfics convencionals per la fotografia. Tot plegat, com el lema del World Press Photo 2012 és “Material sensible”.
Com ho és també el treball visual de L’Équipe. Fa pocs dies van publicar un especial resum esportiu 2012. L’exposició fotogràfica és una orgia d’imatges i el millor de tot plegat és que la publicació francesa no necessita una excusa per mostrar la complicitat amb el fotoperiodisme. El diari fundat per Jacques Goddet està casat amb la fotografia i no és gens estrany trobar una instantània a tota pàgina i en color a qualsevol punt del diari, per il·lustrar entrevistes, reportatges o noticies. I si és la pàgina 2, ho publiquen amb l’orgull de qui respecta tots els registres, fins i tot el material més sensible.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.