La fi del cosmopolitisme periodístic

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Catalunya ha donat sempre molta importància a la seva rica tradició periodística, eina fonamental per entendre la història contemporània i el propi moviment catalanista del país. Les publicacions que des de principis del segle XX van anar apareixent als municipis catalans van ser les vertebradores d’una societat que trencava amb el passat i s’obria a un nou món on els mitjans de comunicació van adoptar el rol d’aglutinadors socials i de propagadors del nou sistema cultural i polític de la dècada dels anys 20 i 30. Diaris i revistes van brotar en moltes localitats del país esdevenint fars informatius i convertint-se en els catalitzadors d’una opinió que, sovint, va mostrar-se molt lliure en relació als poders establerts. Les revistes setmanals, quinzenals o mensuals de comarques mostraven un interès creixent en crear un model de premsa autòcton diferenciat dels grans diaris de la capital, tot i que, en el cas dels pobles allunyats de la gran urbs barcelonina, es van mostrar amatents a la realitat de la gran ciutat.

La revista balaguerina Pla i Muntanya, fundada per Joan Sauret i Domènec Carrové l’any 1925, és un exemple d’aquestes voluntats. Les pautes de la premsa de poble les havia donat el periodista i polític Antoni Rovira i Virgili en una entrevista a la mateixa publicació un any després del seu naixement: “Cal anar cap a la formació d’un tipus de periòdic de comarca essencialment diferent del diari barceloní. Els periòdics de comarca haurien d’especialitzar-se en l’estudi de les coses locals, presents i històriques, dels problemes econòmics i d’altra mena que en cada comarca hi ha”. Pla i Muntanya, com també altres revistes de la zona, es van bastir doncs sota aquestes premisses, realçant la lliure opinió i els anàlisis i obrint les seves pàgines a la realitat d’altres ciutats catalanes. Aquest cosmopolitisme periodístic s’unia a la vegada amb la defensa d’un model de ciutat socialment just i econòmicament capdavanter que implicava la crítica als desajustos i carències dels governants de la cosa pública quan fes falta. La democràcia era al carrer i també als diaris, però l’aixecament militar del 1.936 va apagar de cop la flama d’aquest incipient concepte de premsa, que mai més es va recuperar amb la plenitud que tenia abans del sollevament.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb la mort del dictador i l’eclosió de les llibertats, els mitjans locals van reaparèixer a principis dels anys 80, molts d’ells ajudats per l’administració, brandant el compromís de millora social i amb un component crític que s’ha anat perdent amb els anys. Avui, gairebé ha desaparegut tot vestigi d’aquella premsa local estrenada fa més d’un segle que creixia amb la feina dels que van fer del periodisme la palanca per moure la societat. Amb una administració poruga que vol posar sordina a les crítiques i una  professió acomodada, la premsa local viu actualment en la grisor de la mera informació diària sovint agombolada amb el polític de torn, molt més interessat en utilitzar les eines que té a l’abast per controlar el missatge que no pas en aprofundir en un model de societat basat en la llibertat d’expressió, la base de la democràcia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.