El repte de trencar l’agenda mediàtica

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En poc temps sembla haver-se establert un cert consens en què la presència de la CUP al Parlament ha aportat aire fresc a la política catalana. Nou discurs, noves formes i, per tant, nous conceptes. Va més enllà que el discurs purament independentista i es mostra molt més ambiciosa que la socialdemocràcia més ben intencionada. Pretén canvis i això sol ja és un canvi en si. No fa falta recordar en quin estat valoratiu es troba l’actual classe política. En conseqüència, en menor o major mesura la CUP ha obert una escletxa i tot apunta que, almenys a curt termini, l’anirà eixamplant.

I en el Periodisme? Òbviament és complicat fer gaires paral·lelismes i no vull pas plantejar fer un nou “diari de partit” (ja ens en sobren). El que em vull arriscar a pensar és que un altre Periodisme en fons i forma no només és possible sinó que és necessari i tindria bona rebuda. I el fet d’utilitzar el llenguatge com a eina principal també obre molts camps d’exploració. A més, la majoria de mitjans es troben en un descens tant d’ingressos publicitaris com de lectors. De fet opino que la distància entre mitjà i gent no és cada cop més estreta sinó que més aviat s’amplia. Així, doncs, considero pertinent, com a mínim, imaginar algunes possibilitats per a millorar.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En certa manera crec que un diari (així com la ràdio i la televisió) pot democratitzar-se molt més, ser un instrument molt més transparent i participatiu. Sovint la secció de Cartes al Director és la més llegida i de voluntaris per escriure no en falten. Llavors, per què no ampliar-la i reformular-la? Aquest és només un exemple, però n’hi podria haver molts més. Normalment tot el que signifiqui participació té bona rebuda. I cada cop hi ha més eines per a interactuar amb l’audiència! En canvi, s’opta per esquemes que impliquen mantenir una sèrie de persones que ronden pels diferents mitjans a donar la seva opinió. Gairebé sempre els mateixos. I aquí també haig de dir que els noto molt lluny. O algú pensa que una tertúlia radiofònica formada per Sardà, Rahola, Marhuenda i Carol és gaire representativa? La meva humil i aventurada opinió és que no són precisament els ciutadans que millor poden parlar de la crisi actual. És més, dubto que ni la pateixi el seu entorn, almenys com la patim la majoria. Per contra, els que volen expressar la situació que viuen i que sí que és com la de la majoria de ciutadans compten amb espais força reduïts.

En el mateix sentit, penso que els propis continguts dels diaris podrien variar. Algú s’ha d’atrevir a trencar l’”agenda mediàtica” ni que sigui en certa mesura. Quantes pàgines s’arriben a omplir amb declaracions i contradeclaracions d’una classe política més que desprestigiada? Gabinets de comunicació preparant notes de premsa, discursos, imatges, etc. i els periodistes com si estiguéssim segrestats reproduint-ho com si fos un gran esdeveniment per a la resta de la societat. És un espiral que no aporta res de nou i la política no és només això, és molt més. La situació ha arribat a tal punt que és notícia la gastroenteritis d’Aznar i no que un metge treballi més de 12 hores seguides i atengui pacients que porten hores esperant. Precisament un tuit emès per @quicoa mostrava una queixa prou il·lustrativa per parts dels empleats sanitaris en relació a la premsa un dels dies que l’entrenador del Barça, Tito Vilanova, visitava l’Hospital Vall d’Hebron.

En aquesta mateixa línia, no em limitaria tan sols a la secció de Política o a Opinió. A Internacional, a excepció de determinats corresponsals, es segueixen els mateixos patrons. Evidentment es poden aportar narracions apassionants d’arreu del món que no es troben en una sala de premsa. A Societat, la informació emesa de forma regular per la policia resulta gairebé estratègica mentre els barris amaguen trajectòries i episodis més que interessants. A Economia, el neoliberalisme acapara versions mentre la societat busca noves respostes. A Esports, no cal dir que una mirada de Cristiano és més notícia que 100 alpinistes jugant-se la vida… I així, en general. Això sí, no vull menystenir a iniciatives sense ànim de lucre amb un gran potencial, com la Directa o altres mitjans de la premsa alternativa. No obstant, em refereixo a les grans maquinàries de premsa.

En definitiva, a mi m’ensenyaven que el Periodisme consistia en explicar històries. Mirar el món per aquella finestra, trepitjar el carrer. M’encantava llegir Kapuscinski quan, mentre t’explicava un cop d’Estat a l’Àfrica, també et podia fer entendre i conèixer les preocupacions d’un habitant de la zona. Per tant, crec que ha arribat el moment en que el periodisme tradicional hauria de recuperar allò millor de les seves arrels i incorporar les novetats que aporten els temps actuals.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.