Encara sobre l’audiovisual local

La setmana passada es va presentar la nova marca de la Diputació de Barcelona per al suport als mitjans audiovisuals de proximitat (ràdios i teles), fruit de la fusió de l’Agència de Comunicació Local (ACL, gestora de l’antiga COM Ràdio) i la Xarxa Audiovisual Local (XAL, gestora de la Xarxa de TV Locals i, inicialment, també del diari digital La Malla). La marca és La Xarxa, així, sense adjectius al darrera, mentre que el paraigua legal continua sent la mateixa XAL.

No és només un canvi de nom, no és només una estratègia de reducció de pressupost producte de la situació econòmica, que també. És un canvi de filosofia, perquè es renuncia a tenir un mitjà radiofònic generalista propi (COM Ràdio), no fa tants anys amb pretensió de competir amb les altres emissores generalistes, públiques i privades, i es passa a adoptar l’estratègia que sí que ja es va tenir clara des del primer moment en el món de la televisió: no voler crear una cadena d’àmbit nacional català, sinó donar suport als mitjans locals perquè produeixin des dels seus àmbits territorials, tant per a ells com per a d’altres emissores associades. Ja era hora, crec, que es desfés l’aberració de la concepció inicial de la COM!

Tinc personalment un sentiment contradictori davant d’aquest pas. D’una banda, com a professional que va contribuir modestament a la creació de la futura Xarxa de TV Locals l’any 1999, m’alegra que el que en aquells moments reivindicàvem els qui gestionàvem mitjans públics locals, que no es creés una COM televisiva, que es potenciés l’intercanvi i la sindicació de continguts creats des de les pròpies emissores, s’hagi acabat imposant, no sense mil-i-una giragonses i trifulques polítiques pel camí.

D’altra banda, com a gestor durant tres anys (2009-2011) d’una empresa pública que tenia precisament aquest objectiu, donar suport a les teles locals perquè poguessin ser més competitives (em refereixo a Comunicàlia), em sap greu que es deixés morir aquesta iniciativa amb més de deu anys de camí i no s’intentés, des dels poders públics, la lògica fusió amb la XAL, empresa d’objectius similars, però amb un pressupost sis vegades superior, amb la qual es va competir estúpidament durant els anys de l’anomenada Catalunya dual (CiU vs PSC).

Al meu parer, continua havent-hi un tema que grinyola i que ningú sembla voler abordar a fons: per què ha de ser la Diputació de Barcelona, una entitat que només abasta l’àmbit geogràfic de la província, i que ves a saber quin futur té en el camí cap un estat propi català, la que vertebri tota la comunicació local del país, també la de Lleida, Tarragona, Girona i fins i tot la d’altres territoris dels Països Catalans, com Andorra o les Balears?

La fusió de la XAL (Diputació de Barcelona) amb Comunicàlia (les altres tres diputacions catalanes, tot i que els darrers anys, la de Tarragona se’n va desmarcar), sota el paraigua de la Generalitat, hagués donat a aquest sistema de suport als mitjans locals una legitimitat institucional molt més gran, independentment de quin partit polític mani a cadascuna de les institucions. A més, la infraestructura tecnològica de Comunicàlia, modesta però eficaç, no s’hagués perdut com va succeir amb el seu desmantellament forçat i a corre-cuita, i d’altra banda, s’hagués evitat deixar tan desemparades algunes televisions i productores locals que treballaven amb Comunicàlia.

Tot això ja és passat i no es podrà canviar. Però el sistema audiovisual de proximitat ha de continuar endavant i la notícia de la reconversió de l’estructura de suport de la Diputació de Barcelona és esperançadora, perquè, recordem-ho, durant un temps també hi va haver rumors que es desmantellaria del tot. Moltes televisions i ràdios locals han tancat durant aquests darrers tres anys. Les penúries econòmiques de les administracions i la davallada dels recursos publicitaris en són les causes. Però si al govern català hi ha algú que hi entén de comunicació i mira més enllà del dia a dia, ha de veure que cal evitar com sigui la fallida absoluta d’aquest sistema audiovisual de proximitat.

En un país independent com el que molts somniem per a Catalunya, no n’hi haurà prou amb TV3 i Catalunya Ràdio, i algunes ràdios i televisions privades intentant sobreviure. Ens caldrà més que mai una xarxa forta de mitjans –també escrits, evidentment, i digitals- arrelada al territori, interconnectada, amb continguts propis i de qualitat, no subsidiària sinó complementària dels mitjans d’àmbit nacional. El futur de l’espai comunicatiu català també es juga en l’àmbit de la proximitat, n’estic segur.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.