Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El reconeixement del ciclista estatunidenc Lance Armstrong que s’havia dopat a tornat a omplir avui les seccions esportives dels mitjans i la premsa especialitzada a pesar del seguiment irregular que té el ciclisme. Acaba així una de les històries més escandaloses del ciclisme recent i la caiguda d’un dels mites més universals d’aquest esport.

Tanca així una polèmica que ha omplert pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió els últims mesos. Però a pesar de l’intens tractament mediàtic aquest manté importants llacunes sense tractar.  Els mitjans que més han seguit el cas han explicat al detall la complexa “tecnologia del dopatge” i els sistemes organitzatius propis d’una xarxa de narcotràfic i no han pogut evitar donar certs noms “espanyols”, com és el cas dels valencians Pepe Martí i Luis García del Moral i el basc Pedro Celaya, responsables mèdics de l’equip d’Armstrong i peces clau en el disseny i aplicació del dopatge massiu i constant.

És precisament aquesta “connexió espanyola” –a la que caldria incloure el metge canari Eufemiano Fuentes- en la que els mitjans han preferit no aprofundir-hi massa i els pocs com ho han fet com El Mundo s’han limitat als fets prèviament destapats per la federació ciclista estatunidenca (USADA en les seves sigles angleses) i que era impossible negar. Cal recordar que l’informe de la USADA per castigar Armstrong cita fins a cent vegades la paraula “Espanya”.

A pesar que ja fa mesos que va esclatar l’escàndol Armstrong amb la seva despossessió dels set títols del Tour de França per part de la USADA, cap mitjà s’ha animat a investigar en profunditat fins on arriba aquesta indústria “espanyola” del dopatge amb una tecnologia tan desenvolupada i un mercat tan internacionalitzat.

Tampoc la proximitat geogràfica ha servit per despertar més l’interès i, avui, tot i que Del Moral tenia la clínica a València ni Levante ni Las Provincias –que publiquen el mateix teletip d’EFE- destaquen la relació d’Armstrong amb València.

Els motius –i les fonts- per indagar més sobre el grau de desenvolupament de les tècniques de dopatge a l’Estat espanyol són més que evidents, ja que és difícil creure que un grau de sofisticació tan elevat es pot improvisar d’un dia per l’altre o que es desenvolupa només per a un equip concret. En aquest sentit, l’agost passat es publicava als EUA el llibre autobiogràfic del ciclista Tyler Hamilton, company d’equip d’Armstrong. En una part del llibre curiosament obviada pels mitjans catalans i espanyols Hamilton explica com la política de l’equip respecte el dopatge canvia amb l’entrada de metges espanyols i que els atletes nord-americans es referien a córrer sense substancies químiques a fer-ho a “paniagua”, en castellà. També Armstrong es referia a aquests productes com “merda espanyola”.

Una actitud que és més escandalosa si es compara amb els articles i reportatges denunciant les trames de dopatge italianes –i més anteriorment franceses- en aquests mateixos mitjans.