Menys suficiència catalana

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El fet de ser un barceloní vivint a València –un viatge a l’inrevés d’aquell que és més comú- em permet veure les coses d’una perspectiva una mica diferent o potser dir-les –ja que la percepció no és exclusivament meva ni molt menys- amb una certa legitimitat.

I és que n’hi ha prou en seguir habitualment els mitjans de Catalunya sobre el País Valencià per adonar-se que aquests tracten el seu sud amb una suficiència generalitzada i poc dissimulada que, per més inri, és assumida per bona part de la població. No em referiré aquí al típic afegitó de “buff, com teniu la corrupció per allà, no?” Per que entre casos Sabadell, Pallerols i ITV –sense comptar Palau, Pretòria, etc.- últimament ha caigut força en desús, però n’hi ha d’altres igualment carregosos.

No deixa de sobtar, per exemple, que s’hagin dedicat tants reportatges, articles i referències a l’aeroport de Castelló a l’hora d’exemplificar la mala gestió que ens ha portat a la crisi –tot i que aquesta la va provocar la mala gestió privada, però això ja són figues d’un altre paner- i en canvi s’oblidi reiteradament el desastre només una mica menys còmic de l’aeroport d’Alguaire que va costar 97 milions d’euros –més les pèrdues en la seva gestió- per acollir l’espectacular xifra de 24.395 passatgers el 2011. És evident que el de Castelló, amb la seva estàtua de Fabra i els seus conills, fa els acudits més fàcils, però els arguments –o la seva manca- per construir ambdues infraestructures i les seves conseqüències són força similars.

I seguint amb les infraestructures i el model econòmic. Després d’anys de patir com la meva ciutat –Barcelona- s’anava transformant ràpidament en un parc temàtic on tot valia per tal d’atraure turistes i inversors immobiliaris, sobten les reiterades crítiques als polítics valencians per fer exactament el mateix i, sovint copiant-los les idees. Al cap i a la fi, qui primer va tenir la genial pensada de construir un circuit de Fórmula 1 per “posar Catalunya al mapa”, tot “manllevant” la cursa a Andalusia, va ser Jordi Pujol. Circuit que a dia d’avui –vint anys després d’haver-se pagat amb diners públics- encara té pèrdues i necessita de subvencions. Al final resulta que en la majoria de polítiques socio-econòmiques, les mesures dels “fatxes” del PP s’assemblen prou a les dels “nostres”, siguin CiU o Tripartit.

També s’assembla prou l’argumentari a l’hora de demanar/exigir certes infraestructures que es creuen imprescindibles i que, més enllà de defensar els motius d’aquesta necessitat o idoneïtat, es resumeixen en un “ho té el veí”. Madrid en cas dels barcelonins i Barcelona en cas dels valencians. El TAV que ara cada cop més gent veu com un nyap car, insostenible i ineficient seria el millor exemple d’aquesta visió provinciana de “no vull ser menys que el veí” que compartim amunt i avall del Sènia.

No vull que ningú es confongui. No és la meva intenció defensar les polítiques dels governs valencians ni la seva gestió desastrosa ni tan sols amb l’argument trampós del “tampoc n’hi ha per tant, total tots són iguals…” sinó demanar una mica més d’autocrítica i severitat amb les errades pròpies als mitjans i analistes de Catalunya. I reflexionar que, potser si els nyaps i desgavells valencians són més coneguts es deuria, en part, a que la societat valenciana hauria estat menys autocomplaent i més persistent a l’hora d’oposar-se a un model socio-econòmic i polític que s’ha revelat com a desastrós. Precisament una altra de les mancances que la suficiència catalana acusa habitualment als valencians.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.