Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La intervenció francesa a Mali ha omplert els mitjans catalans de notícies sobre aquest país africà, normalment invisible mediàticament. Les informacions sobre l’avanç de les guerrilles del nord del país cap a la capital, l’enviament de destacaments francesos i les negociacions geopolítiques sobre quins països s’impliquen a la guerra i de quina forma n’han centrat una cobertura que en la majoria de les vegades s’ha fet a distància –des de Barcelona, París o Marroc- i sense enviar corresponsals al lloc dels fets. Però on més s’ha fallat és a l’hora de donar claus que ajudin a entendre els motius de la intervenció.

L’argument predominant en els mitjans a l’hora d’explicar el conflicte ha estat el de la necessitat de frenar l’avanç de les milícies islamistes cap al sud del país i s’ha assumit plenament el discurs francès de “combatre el terrorisme”. Fins i tot s’ha alertat dels perills d’atacs islamistes a Europa, tenir poques vegades en compte si la intervenció francesa en podria ser un desencadenant o una forma de prevenir-los.

Però l’argument de la “lluita antiterrorista” obre més interrogants que no en tanca, i pocs mitjans o analistes s’han encarregat de respondre’ls: Si la principal preocupació és la creació d’un estat islamista, per què els EUA han mostrat tan poc interès en el conflicte? Si la lluita contra l’islamisme és un motiu per si mateix, com es van acceptar aliances amb aquests moviments a Líbia i ara a Síria? [La Vanguardia assegura en un editorial que els islamistes provenen de les milícies pro-Gadafi, quan en realitat van combatre’l] Si una victòria islamista generaria tanta desestabilització, regional, per què la intervenció francesa ha estat criticada a l’Àfrica per “neocolonial”? Quina relació hi ha entre aquesta i les mines d’urani que abasteixen les seves centrals nuclears al veí Níger? Si l’única preocupació és el “terrorisme”, per què l’exèrcit francès intervé paral·lelament a la República Centreafricana, on els rebels no són islamistes? Com és que unes forces islamistes sense suport entre la població ni de cap país obtenen aquesta fàcils victòries militars? Totes aquestes són preguntes que una bona cobertura del conflicte hauria de mirar de respondre.

Però en canvi ha predominat l’assumpció acrítica dels plantejaments oficials francesos, de forma més clara als diaris on té menys pes la cobertura de la informació internacional, com Levante o L’Indépendant, a pesar que aquest darrer s’hi podria sentir més interpel·lat. Però la notícia més destacada al rotatiu de Perpinyà és una forca amenaça d’atemptats al “cor de França” i en general la seva cobertura ha estat en clau local, informant dels fets relacionats amb les divisions militars amb seu a Carcassona.

Però també altres amb més pes en temes internacionals, com La Vanguardia –i el seu editorial ja citat- i El Periódico han acceptat aquesta tesi com l’única possible, encara que en les seves peces informatives es poden trobar altres punts de vista, com per exemple el dels independentistes tuaregs, ignorats o declarats irrellevants en altres anàlisis. El Punt Avui, per la seva banda ha centrat les seves anàlisis en les conseqüències que pot tenir la guerra en la política francesa, un front encara que interessant, clarament secundari.

Una línia una mica més crítica ha estat la que ha seguit l’Ara, amb entrevistes a actors que qüestionen la guerra, cròniques sobre el terreny –comprades a The New York Times– on s’alerta sobre la complexitat del conflicte més enllà de les senzilles “claus” que ofereixen molts mitjans i fins i tot un editorial que esmenta, almenys, els interessos francesos a la regió amb l’exemple l’urani nigerí.