Cansada dels contes sobre Amèrica Llatina

“I un se sent humiliat quan, afaitant-se la barba, li conten contes de nen”. Ho cantava l’Ovidi Montllor en un disc del 1972 (si no em falla la font). I una de barba no en té, per afaitar-se-la, però també se sent humiliada quan li conten contes de nen mentre es renta la cara al matí.

Un amic acaba de tornar de l’Argentina. Viatge nadalenc que han pogut allargar uns dies per visitar la família que s’hi va quedar quan els seus pares van fugir de la dictadura dels militars a mitjans dels anys 70. Durant l’estada no s’han estat tot el dia amb la família, que també han sortit al carrer a conèixer què hi passa a aquest país que va inventar allò tant complex d’entendre que es diu peronisme. Han visitat les “villas miseria” (el que en altres punts dels continent en diuen “chabolas” o “favelas”), i s’hi han trobat que hi estan fent escoles i que hi han portat atenció mèdica. I han visitat fàbriques que han estat preses pels obrers, que ara s’ocupen de la gestió de l’empresa de manera cooperativa. “Tot plegat res de massa revolucionari”, m’explica, “senzillament polítiques que volen portar el benestar a tota la població, i alguna pujada d’impostos als rics, com estan fent a l’Equador o a Veneçuela”.

“I això del Clarín?”, li pregunto. Fa mesos que a la premsa, a la ràdio o a la televisió de tant en tant ens expliquen la indignació a l’Argentina per la suposada persecució que fa el govern argentí a la llibertat d’expressió, en general, i al poderós grup mediàtic Clarín, en particular. El meu amic m’explica que la qüestió és molt simple: el govern de Cristina Kirchner va impulsar el 2009 una llei que no deixa que un mateix grup de comunicació tingui més de 50 mitjans de comunicació audiovisuals (l’article 45 de la Ley de Servicios de Comunicación Audiovisual detalla els límits que s’imposen a la titularitat per part d’una mateixa persona o empresa de diverses llicències de televisió o ràdio). I l’aplicació de la nova legislació obliga el conglomerat (que va néixer a partir del diari Clarín, dirigit per Ernestina Herrera de Noble, que ja el dirigia durant la dictadura dels militars, amb qui va mantenir bona relació) a desprendre’s de part dels mitjans que controla.

Cal tenir en compte que l’antiga legislació sobre mitjans venia de l’època de la dictadura i la pressió dels grans grups mediàtics havia impedit als presidents Alfonsín i de la Rúa de fer-ne de noves. El gran suport que l’actual presidenta ha aconseguit de les classes populars li ha permès guanyar el pols als interessos mediàtics privats i aprovar la llei. Tot i que ara està mantenint una batalla judicial amb el gran grup de comunicació.

Clarín no és l’únic afectat per la nova legislació. Ja hi ha diversos propietaris de mitjans que s’han hagut de despendre d’algunes de les llicències que controlaven perquè sobrepassaven el límit que marca la llei. I el meu amic m’explica que això ha permès una eclosió dels mitjans de comunicació comunitaris (és a dir, de televisions i ràdios vinculades a les organitzacions populars dels barris més empobrits del país), que són els que ara emeten per aquestes freqüències.

Com que Clarín vol mantenir el seu negoci (perquè aquí no està en joc la llibertat d’expressió, aquí estan en joc els moltíssims diners que aporta la indústria audiovisual), ha activat els seus mecanismes i contactes. I els partits de l’oposició han organitzat protestes al carrer per denunciar el que asseguren que és una persecució de la llibertat d’expressió.

El meu amic m’explica que va anar a veure una d’aquestes protestes. “És escandalós”, s’exclama, “no només hi va la gent dels barris més benestants, sinó que també s’hi porten les criades, que les veus allà amb l’uniforme repicant les cassoles amb la mestressa darrere”.

Així que una es cansa que li conten contes de nen. I cada vegada passa més de pressa les pàgines d’internacional dels diaris quan li parlen d’Amèrica Llatina. I espera amb ganes que torni algun amic o amiga d’un viatge a aquell continent perquè li expliqui què és el que hi està passant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.