El passat 8 de gener, amb les xarxes socials enceses després que Unió Democràtica acceptés davant el jutge haver-se finançat il·legalment, el periodista Maiol Roger va piular un enllaç a una notícia de l’any 2000 en el que Josep Antoni Duran i Lleida prometia dimitir si es demostrava aquesta entrada irregular de fons. La piulada va rebotar i rebotar fins a esdevenir portada de nombrosos mitjans i posar contra les cordes el mateix Duran, que va haver d’emprar amb nombroses paràboles semàntiques per justificar que el que havia fet el seu partit davant el jutge no era un reconeixement de responsabilitat i, per tant, tenia una promesa per complir.

Aquesta història recent explica a la perfecció la potència periodística de les hemeroteques, però, paradoxalment, aquestes poques vegades són utilitzades a fons pels periodistes.

Un altre exemple d’això encara més recent –però que també més anecdòtic- té relació amb el cas dels milions suïssos de l’ex-tresorer del PP Luís Bárcenas.

El passat 16 de gener va declarar al Tribunal Superior de Justícia de Madrid i va justificar els seus continus viatges a Suïssa per la seva afició a la muntanya i l’esquí i ho va reforçar amb la història que de jove havia pujat l’Everest. El Mundo va corroborar la versió de Bárcenas assegurant que “en efecte, va formar part de l’equip que va obrir la coneguda com ‘ruta dels espanyols’, per la qual es va coronar l’Everest per la seva cara nord a l’agost de 1987”. Més tard se citen fonts del PP que expliquen que “era habitual que Bárcenas relatés les seves aventures” a l’Himàlaia. A més la notícia s’il·lustrava amb una fotografia d’aquesta expedició. Ningú d’aquest diari, però, va molestar-se en comprovar aquesta versió, el que li hauria suposat un curiós descobriment.

I és que “l’aventura” muntanyera de Bárcenas no va quedar lliure de polèmica i, encara que no tingui relació directa amb els seus presumptes delictes, potser podria donar algunes pistes sobre el tarannà del personatge.

Dissenyada com una operació propagandística, “l’expedició de les autonomies” organitzada per Bárcenas i el més tard senador del PP i nebot de Fraga, Luís Fraga, va tractar, l’estiu de 1987, hissar la bandera espanyola al cim més alt del món, on, fins al moment, només hi havien arribat les ensenyes basca i catalana. El finançament corria a càrrec de la Confederación de Cajas i el Rei d’Espanya n’era el president honorari. La idea, a més, era obrir una nova via per la cara nord –la “via espanyola”- i realitzar alguna gesta espectacular, com baixar amb parapent, que al final es va reduir a fer-ho esquiant.

A causa del mal temps, l’expedició no va assolir el cim, però va tornar assegurant que s’havia arribat a la cota dels 8.700, que s’havia obert la via i que el mateix Bárcenas havia baixat esquiant. El problema és que la memòria que van presentar estava plena d’irregularitats, llacunes i algunes mentides, com que tres espanyols havien arribat a la citada cota, quan en realitat havien estat dues persones, una d’elles francesa. Tampoc quedava clar que la via oberta fos nova, ja que semblava que sols era una variant de l’anomenada “via japonesa”. Llavors, el comitè d’expedicions de la Federació Espanyola de Muntanya (FEM) va decidir anular els resultats de l’expedició i amonestar-ne els organitzadors per “manca d’ètica”.

Bárcenas i Fraga van acusar la FEM d’actuar així per trobar-se en mans de catalans i van demanar als integrants de l’expedició –la majoria dels quals alpinistes de gran prestigi- signar un comunicat de resposta. La solució, però, no va resultar com els dos polítics esperarien, ja que un cop van començar a parlar, els escaladors van reforçar la idea de la manca d’ètica dels seus dirigents. Segons recollia el Mundo Deportivo a l’època, el muntanyenc basc Biscen Itxaso va acusar-los de preparar tota una estratègia “encaminada al seu èxit personal”, desgastant els altres integrants de l’equip per ser ells dos qui fessin l’atac al cim i va assegurar que, “per primer cop havia vist dòping a l’alta muntanya”. La gesta del descens amb esquí va quedar reduïda, també, a una “baixada arrossegant-se”.

Només alguns mitjans digitals com Zoom News han recuperat la història i el mateix propietari de l’hemeroteca – Mundo Deportivo– no va publicar-la fins ahir, cinc dies després dels fets i quan ja la notícia corria per internet.