Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Avui el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar –i presumiblement aprovar- una Declaració de Sobirania que obri les portes a la convocatòria d’un referèndum o consulta d’autodeterminació de cara al 2014. La majoria de mitjans a Catalunya han optat per una cobertura important, entenent que els fets requerien de la màxima solemnitat històrica, i el tema ha obert portades de diaris i informatius.

Però, paradoxalment, la major part d’aquesta cobertura s’ha limitat a informar de les negociacions polítiques entre els partits parlamentaris i les seves declaracions, respostes, esmenes i picabaralles que, en el cas del conflicte obert entre Convergència i Unió ha arribat a nivells força agressius. Una cobertura que s’ha allunyat d’un periodisme més reposat i analític que hauria permès dotar el moment d’aquesta mateixa solemnitat històrica que els titulars prediquen.

Segurament el periodisme d’urgència i l’increment de la tensió política han impedit aquesta lectura amb més perspectiva, però potser també, un cert repàs a l’hemeroteca hauria rebaixat alguns tons d’extrema gravetat.

I és que aquesta serà la cinquena vegada que el Parlament de Catalunya aprova el reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català. La primera vegada va ser al llunyà 1989, quan la comissió d’Organització i Administració va declarar que “El Parlament manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació”. Era l’època que molts països de l’est d’Europa accedien a la independència. La segona vegada es va produir el 1998, com a commemoració del 50 aniversari de la Declaració dels Drets Humans, aquesta vegada ja al Ple i va provocar força polèmica política. Hi va tornar el 3 de març de 2010 en una moció de suport a les consultes que llavors s’estaven celebrant a centenars de municipis i com a ratificació de les dues mocions anteriors. La darrera va ser fa sols quatre mesos, quan a l’últim ple de la legislatura anterior es va aprovar una moció instant al nou Parlament encara per escollir a convocar aquesta consulta durant els propera quatre anys.

Així doncs, aquest tipus de mocions no són una cosa nova i, encara que tenen la seva importància política, aquestes es poden relativitzar o criticar per fer un periodisme més creïble. I, en tot cas, s’haurien d’entendre com a part d’un procés llarg –i que és difícil de preveure quan ha de durar encara- i no amb les urgències del periodisme de declaracions.

Potser, una mirada més llarga ajudaria a entendre algunes evolucions prou significatives, començant per la mateixa CiU que, encara que sempre ha votat afirmativament per l’autodeterminació, ha passat de tractar de diluir els textos presentats per altres forces a prendre’n la iniciativa política. Però també el PSC, que a desgrat de la imatge de ser més unionista que mai, el 1989 va votar en contra l’autodeterminació i després s’hi ha abstingut, fins avui, però amb una resistència interna creixent –inclòs un diputat rebel el 2012- en favor del dret a decidir. També ICV ha transitat de l’abstenció al suport cada vegada més convençut mentre per primera vegada ha aparegut una força, CUP, que qüestiona el procés per poc ambiciós. Una evolució parlamentària, probablement paral·lela a l’evolució social, de la qual el periodisme n’hauria de deixar constància.