Joan Carles Peris (A Corunya, 1961) és una de les cares més conegudes del Telenotícies, l’espai informatiu amb més audiència de Catalunya i en el que Peris hi ha realitzat la major part de la seva carrera professional, exercint-hi les més diverses funcions i responsabilitats. Des de 2007 en dirigeix i presenta l’edició del cap de setmana.

La crisi de credibilitat del periodisme és més dels mitjans o dels periodistes?

És dels mitjans i també dels periodistes, que és el que em preocupa més, ja que, al final, els periodistes som els que acabem prenent la decisió última sobre el que diem o no. Hi ha perfils de periodistes militants, de trinxera política o empresarial, que acaben hipotecant la seva credibilitat en funció de la casa –o la causa- on treballen.

Personalment és això el que em sembla més preocupant. Que els mitjans tinguin una credibilitat relativa segons el seu posicionament en el mercat polític o econòmic potser és més normal, però nosaltres hauríem de vetllar més per les nostres línies vermelles.

No hem fet més coses malament els periodistes?

Algunes. En sectors on la competència entre mitjans per un mateix espai és molt ferotge es juga molt fort, i aquesta agressivitat no és gens positiva.

I a vegades ens hem lliurat a la dictadura de la versió oficial i això n’acaba perjudicant la credibilitat. Cal versions alternatives, oferir altres punts de vista, fugir de la comoditat de la versió oficial.

Podria donar algunes claus de com es produeix aquest acomodament?

Hi ha un cert conformisme, un acomodar-se a la línia editorial que es dicta, sigui política o empresarial. I a nivell més global hi ha un discurs políticament correcte que ha anat imposant-se i que és difícil de trencar.

Més recentment, la fragilitat econòmica dels mitjans també n’acaba afectant la independència. Els mitjans se la juguen cada dia econòmicament i arrisquen menys. Moltes vegades les hipoteques no només són polítiques i la influència que té la partida publicitària avui n’és determinant. Què sap més greu, trepitjar l’ull de poll d’un polític o una institució? O d’un anunciant que et garanteix X milions cada any? Cadascú sabrà, però és fotut.

I quines conseqüències té?

Principalment és que el periodisme abandona una part de la seva funció social. Per una banda ens toca explicar la realitat i per una altra donar elements interpretatius, però no ens toca dictar sentències ni jutjar ni elaborar dogmes de fe i hi ha una tendència a ocupar aquest espai que no és el que ens pertoca.

Cal recuperar el periodisme més descriptiu, anant a buscar com més fonts millor i confiar en la maduresa del ciutadà per arribar a les seves conclusions. Però cal reconèixer que això és molt difícil en un context de bombardeig unidimensional que impossibilita que la gent es faci una visió plural del que passa.

A Mèdia.cat rebem moltes crítiques sobre TV3. Els mitjans públics us sentiu més vigilats?

Sí, clar. I és sa i necessari que la gent exigeixi més als mitjans públics que als privats. Encara que a vegades la gent té una sensació de corretja de transmissió política que crec que no és el mateix a tot arreu. Catalunya no és el mateix que Madrid o València.

Quines diferències hi ha?

El sistema d’elecció dels òrgans de govern és important, encara que en el dia a dia això ho acabes notant relativament poc.

Jo he treballat en càrrecs de responsabilitat amb CiU, després el Tripartit ara de nou CiU, i, en la meva experiència personal, sempre he pogut treballar amb un grau de llibertat alt. A vegades amb debats -no és que l’empresa no tingui un criteri ni res a dir de la línia editorial, qualsevol empresa té els seus interessos- però no hi ha una ordre directa sinó que les decisions es prenen mitjançant un debat professional.

El més important, des del meu punt de vista és saber blindar la casa d’interessos aliens als seus, impedir que doni cops de volant inexplicables i que hagi de prendre decisions de les quals te n’hagis d’avergonyir. I encara que això darrer sempre passa algunes vegades, almenys que no sigui habitual.

Què ha de tenir un mitjà públic per blindar-se?

Cal respectar la personalitat de la casa, que l’empresa periodística no es desnaturalitzi si canvia el govern. El color polític sempre pesa però no ha de ser determinant. Mantenir una qualitat i uns trets diferencials en el seu producte. I els informatius no poden perdre un punt d’equilibri i de pluralitat.

Naturalment sempre hi ha el model BBC, en que la cadena de comandament polític és molt més difusa, però no sé si es pot traslladar aquí i, en tot cas, mai s’ha proposat de forma seriosa.

Els mitjans públics catalans han tingut històricament una doble funció. La normal de qualsevol mitjà públic i una altra específica al ser els únics en català. Pesa molt aquesta responsabilitat?

Això ha estat al mateix temps la nostra garantia de continuïtat, en ocupar un espai únic, però també un handicap. És saludable que hi hagi competència de televisió en català i com més potent millor. Les aventures empresarials s’han d’atrevir a anar al fons, encara que ara mateix això és complicat.

Però ha passat amb la ràdio i comença també amb la televisió. I si hi havia alguna cosa adormida a TV3, que sense fer res ja fèiem, això s’ha acabat.

A TV3 se li ha demanat sovint liderar l’espai català de comunicació. Ha fallat en aquest punt?

Alguna vegada he sentit la proposta que TV3 ha de ser la televisió dels Països Catalans, però crec que és molt demanar. A l’espai català de comunicació hi ha d’haver una pluralitat d’ofertes públiques i més, en la mesura que estem en una realitat política i social diferenciada, els valencians han de tenir la seva televisió i els balears la seva. Una cosa són els nostres desigs i l’altra la realitat.

No em referia tant a ser l’única televisió dels Països Catalans sinó a exercir un lideratge que cohesioni l’espai català de comunicació.

Liderar… home des d’aquí es poden fer propostes i TV3 mai ha renunciat a cap proposta que anés en aquesta direcció, ans el contrari. Però el motiu principal de TV3 és donar el servei que està donant al territori on viu la gent que la paga amb els seus impostos. Preservar, garantir i potenciar un espai català audiovisual està bé, però anar més enllà en aquest terreny és complicat políticament.

Hi ha una sèrie de factors que sempre es relacionen amb la crisi dels mitjans. Em podria comentar quin pes tenen al seu parer? Primer la crisi econòmica.

Redueix la capacitat professional: retallades, menys plantilles, etc. I diguin el que diguin això vol dir menys qualitat. D’acord que, parcialment, es deu estem abocats a una reconversió com la que van viure altres sectors en el seu moment, però la crisi no ajuda gens a encarar-la de forma ordenada.

Els canvis tecnològics.

Són una oportunitat. Sí que en part representen una certa competència estranya, però internet, i tot el que ha comportat, per al periodista significa: fonts d’informació, vies per difondre la seva feina i abaratiment de costos. No és el mateix enviar una crònica per satèl·lit –que són molts diners- que enviar un arxiu ftp a cost quasi zero. És un valor.

Ara, combinant crisi i canvis tecnològics: segurament som al millor i pitjor moment per fer periodisme. El millor per que no necessites res més que la teva capacitat de fer de periodista per publicar i fer-ho, a més, amb una llibertat total. I el pitjor per que a banda de fer periodista n’has de viure, i això cada cop som menys el que tenim la sort de fer-ho. Té la seva cara i la seva creu. I mentre no se sàpiga com es gestiona econòmicament la nova oferta a la xarxa doncs no es tancarà aquesta reconversió.

Canvis culturals.

Tenim hiperinflació d’informació a tots els nivells i en tot moment. Aquest consum intensiu de consumir, que per ara sols afecta a una part de la població, fa que el periodisme s’hagi de repensar constantment. O s’acaba apostant pel valor afegit: qualitat, reflexió, anar més enllà del que es pot tenir per les noves vies o ho tenim difícil.

La situació laboral dels periodistes.

Hi ha hagut una manca greu de planificació dels plans de formació. La meva generació va llicenciar-se amb l’eclosió dels mitjans públics. La següent amb els privats, després les productores i associats i, encara després, els gabinets de comunicació. Això donava molta alegria al sector i han florit les escoles de periodisme i comunicació, quasi totes les universitats en tenen una.

Ara la crisi ha afectat tots aquests sectors simultàniament i hi ha un retrocés en tots els nínxols laborals convivint amb una màquina de produir llicenciats. Això és difícil de gestionar. A més és un sector on els que estem en primera línia tenim molta visibilitat i en certa forma fem d’esquer de molta gent que vol fer el mateix. Sense voler estem enganyant la gent. Els temps han canviat i si jo em llicenciés ara molt difícilment podria entrar on ho vaig fer en el seu moment.

Es percep una creixent actitud crítica vers els mitjans. Creu que és nova o què ja existia i que simplement les xarxes socials li han donat una via per expressar-se?

Crec que ja existia i que al democratitzar-se l’accés als mitjans s’ha obert l’aixeta. Per ara encara estem experimentant. Segurament hi haurà un reflux, un ordenament i un veure que hi ha de valor en això i que hi ha de soroll i porqueria. Al contrari d’altra gent que ho veu com un perill penso que la crítica pública, quan és fonamentada no és necessàriament perjudicial.

Però en les xarxes socials queda molt camí per córrer. Per una banda permeten a la gent fer-se la seva pròpia escaleta o portada i això és un element de democratització, però també poden generar rumors i mentides amb efectes molt terribles.

El repte dels mitjans tradicionals és saber-ho assimilar com a cultura pròpia i ens està costant.

Precisament, com creu què hauria de ser la relació entre els micromitjans emergents –blocs, periodisme ciutadà, tuitaires, produccions independents, etc.- i els grans mitjans tradicionals?

Aquestes experiències són les que estan alliberant el periodisme. Són una via increïble per oferir una visió alternativa de la informació. El principal problema que tenen és la seva invisibilització. Per fer-los visible se n’haurien de fer més ressò els mitjans tradicionals? Segurament, però abans caldrà destriar el que té fonament i el que no entre tot el que circula i superar els escrúpols dels responsables dels mitjans, que sovint dubten de la credibilitat de “quatre nois que fan no-se-què”. Doncs segurament en tenen més de credibilitat, ja que almenys no tenen hipoteques polítiques o econòmiques.

Però creu què poden soscavar-ne l’hegemonia?

No ho crec, encara que de vegades puguin posar en qüestió la credibilitat dels mitjans tradicionals, el que és molt saludable. Que petites publicacions puguin oferir una visió alternativa o oferir temes que els grans no toquem és un enriquiment per a l’opinió pública.

Com imagina els mitjans d’aquí a deu anys?

Se’m fa molt difícil. Fa deu anys no m’hauria imaginat on som ara. De què parlàvem llavors? De la TDT? Potser ni això i mira… Tampoc hi ha cap un país que vagi per davant i que et serveixi de model.

La televisió i la ràdio tenen audiències altíssimes, però cada vegada es consumeix menys. I hi ha una generació jove que no ho farà. La gent que consumeix sèries a la carta també consumeixen notícies a la carta. Les meves filles van a l’hora que elles volen la notícia que elles volen.

Els mitjans tradicionals estem obligats a pensar constantment com ens hi adaptem, per que resistir-nos-hi serà un suïcidi. Els diaris ho intenten en les seves edicions digitals amb resultats incerts.

Tornant a la pregunta. Suposo que serà un magma informatiu en que cadascú tindrà el suport o la lectura que vulgui o li convingui.

Aquesta entrevista forma part d’una sèrie de converses en profunditat amb persones que tenen o han tingut importants responsabilitats en l’espai comunicatiu català per tal de donar la seva visió de la crisi dels mitjans i del periodisme.

Entrevistes anteriors:

Albert Sáez: “El monopoli de la informació que teníem els mitjans ens ha fet caure en vicis i males pràctiques”