Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La setmana passada ha estat d’una gran convulsió periodística, amb moments relativament sublims combinats amb altres de realment infames que es podrien resumir amb dues imatges: la dels papers de Bárcenas amb la seva peculiar cal·ligrafia i subratllats, pels primers, i la d’una pila de periodistes fotografiant i prenent notes de les declaracions d’un monitor de televisió –i que només El Mundo va incloure a la seva portada-, per als segons.

Però tot i l’impacte aconseguit, el periodisme d’investigació té poc pit a treure en un cas en que la filtració de dossiers ha marcat el ritme i la profunditat dels descobriments –que casualment s’acaben just a la data de la prescripció com a delictes- i els professionals de la comunicació poc hi han pogut aportar més enllà dels espais d’anàlisi i opinió, que –cal reconèixer- en alguns casos han estat brillants i molt necessaris.

El balanç encara és pitjor per a la premsa del país, obligada a anar a remolc dels dos grans diaris de Madrid i que ha fet poca feina per marcar perfil propi. En general, la gran majoria de mitjans ha funcionat com un pilot, sense fer massa esforços en escapades.

Per això han perdut l’oportunitat de recuperar històries sensacionals, diferents i pràcticament desconegudes com la que il·lustra la plaça de registrador de la propietat de Santa Pola (Baix Vinalopó).

El titular d’aquesta, tal i com certifica una simple visita al web del Col·legi de Registradors de la Propietat i Mercantils d’Espanya pertany a Mariano Rajoy, qui la va guanyar en oposicions el 1987 i va a arribar a exercir-ne la funció durant dos anys, després de prendre’s un breu “parèntesi” en una carrera política que ja s’entreveia brillant –de fet va dimitir com a vice-president de la Xunta de Galícia per a fer de registrador-.

Rajoy va abandonar definitivament el País Valencià l’octubre de 1989 quan va tornar a ser escollit diputat estatal i va entrar a formar del Consell Nacional del refundat Partit Popular, ara ja dirigit per Aznar, però tot i això mai –ni llavors ni durant els següents 24 anys- va demanar l’excedència de la plaça que, per tant, no va entrar en concurs hi ha estat administrada de forma “provisional” pel registrador de la propietat d’Elx, l’amic personal de Rajoy, Francisco Riquelme.

Cal explicar que els registradors de la propietat són els únics funcionaris que no cobren dels pressupostos públics, sinó que tenen el dret a cobrar directament les taxes als ciutadans, un cas força insòlit a Europa. Algunes fonts calculen que en aquestes dues dècades –bombolla immobiliària pel mig- el registre de Santa Pola podria haver suposat per al seu titular uns beneficis que girarien al voltant dels vint milions d’euros. Primer amb el boom de l’adquisició d’habitatges i ara amb el boom de desnonaments, un registrador de la propietat té assegurats uns bons ingressos. Uns diners que, segons una normativa de 1947 podrien haver-se estat repartint Rajoy i Riquelme durant tots aquests anys.

El tema ha anat sortint de forma intermitent a petits mitjans i alguns digitals des de mitjans de la dècada del 2000 i el 2010 fins i tot en va treure una referència El País. Al gener de 2012 Rajoy va rebre una denúncia per presumpta incompatibilitat per aquest fet. Finalment, el setembre passat Esquerra Unida va fer una pregunta parlamentària sobre si Rajoy cobrava o no pel manteniment de la plaça, únic moment en el qual el tema va sortir, de forma breu, en alguns grans mitjans. Des de Moncloa es va respondre que el ja llavors president del Govern espanyol sols “percep les retribucions del càrrec que exerceix”. Va quedar sense resoldre, però, el misteri sobre quines raons té Rajoy –al qui només li queden set anys per jubilar-se- per aferrar-se a la plaça d’aquesta forma i permetre un desgast de la seva imatge pública, per petit que aquest sigui.

És possible que Rajoy només vulgui fer un favor –i un molt de gran- al seu amic Riquelme i que tota la seva actuació sigui perfectament legal –caldria demostrar que ha estat cobrant uns diners extra en un temps que tenia dedicació exclusiva per a iniciar una causa judicial- però és obvi que aquesta història, sense donar una resposta clara durant més de vint anys, exemplifica força bé la política de transparència de l’actual executiu de Madrid.

En els últims dies sols el periodista valencià Víctor Maceda ha recordat aquesta inexplicable situació professional de Rajoy en una columna a la Veu del País Valencià. Per contra, la gran majoria de mitjans han preferit explicar de forma pràcticament calcada la recollida de centenars de milers de signatures digitals pel portal Change.org. Uns fets que, com a mínim, caldria matisar en els articles, sobretot tenint en compte els escassos controls de validació que té aquest sistema de recollida de signatures.