Que no ens venguin la moto

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquests dies d’intensa actualitat política, he acompanyat les meves estones lliures amb la lectura d’un llibre força escaient pel context actual. Pels periodistes és sobradament conegut, per molts curiosos segurament també. Es titula ‘Com ens venen la moto’ i tracta, des de la perspectiva de dos reputats teòrics -Noam Chomsky i Ignacio Ramonet-, la instrumentalització de la informació a fi de contribuir a la concentració de poder.

Pràcticament cap dels arguments que els autors aporten deixen indiferent. En concret, però, hi ha una cita de l’assagista neoliberal Alain Minc emprada per Ramonet que, al meu parer, és especialment colpidora: «La democràcia no és l’estat natural de la societat. El mercat, sí». Alguns compartireu amb mi que no és fàcil controlar el primer impuls de rebuig en llegir-la. Ara bé, rellegint-la, resulta inevitable concedir-li l’oportunitat d’esdevenir comprensible.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Jo no m’atreviria a determinar amb certesa si l’estat natural de la societat és la democràcia. Podria ser que no. El cert és que ha costat moltes lluites i, segons Norman Mailer, molta sang, i això corroboraria la dificultat que suposa assolir el valors de llibertat i solidaritat. Si fem una mirada retrospectiva a la trajectòria de l’ésser humà, l’intercanvi d’actius és molt anterior a les formes complexes d’organització social. I un altre fet és innegable i és que la condició humana és complexa i ens fa febles i corruptibles davant d’oportunitats d’acumular poder.

Però malgrat pugui convenir en donar certa validesa a la idea de Minc, en cap cas em sembla un argument per justificar, com ho fa ell, que el poder econòmic ha de determinar l’ordre global. Al contrari, podríem considerar-ho un dels grans errors de la humanitat. Ho avalen diversos economistes que han vist com l’home ha esdevingut víctima de la seva pròpia condició. Perquè durant anys, s’ha equiparat el concepte d’avenç al de creixement econòmic. L’impacte ha resultat ser profundament dolorós. Societats desequilibrades, amb forts centres d’acumulació de poder i profundes esquerdes.

I els periodistes hem tingut la paradoxal condició de ser-ne víctimes i a l’hora culpables d’aquesta situació. Per una banda, hem participat alimentant el poder, avantposant sovint els seus interessos per sobre de la nostra responsabilitat social. I, per l’altra, hem caigut en el parany de construir-nos d’acord amb les lleis salvatges del mercat, edificant macroestructures que han acabat tremolant i ensorrant, en alguns casos, anys i anys d’exercici periodístic vocacional.

Al meu parer, ara toca llaurar i ressembrar. Recollir les llavors de la vella lluita que van donar bons fruits i mesclar-les amb les noves que encara han de germinar. Enriquir la terra i regar. Substituir la dependència per autosuficiència. Transformar la fragilitat en solidesa. Perquè si bé és cert que venim d’un temps de sequera, la terra ara és més fèrtil que mai.

Una informació crítica, independent i rigorosa és condició essencial per a construir una nova democràcia. I aquí els periodistes hi tenim molt a fer.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.