Foto: Julia Grachikova / transmediale

Durant una setmana, el festival berlinès Transmediale ha reunit artistes, hackers, investigadors, programadors i curiosos d’arreu d’Europa per debatre sobre l’art i les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Mèdia.cat us ofereix un tast d’aquestes propostes per saber què es cou al nord d’Europa. Hem parlat amb el director artístic del festival, Kristoffer Gansing, l’editor de la revista Neural, Alessandro Ludovico, el director de Creating 010 de Rotterdam, Florian Cramer i els artistes britànics YoHa.

Autora: Laia Balasch

Un centre de distribució de mitjans malvats

“Ni la BBC, ni la televisió ARTE ni el New York Times. Actualment, cap mitjà de comunicació de masses explica, ni entén, el canvi tecnològic que estem vivint.” Contundents i molt crítics, els artistes britànics Graham Harwood i Matsuko Yokokoji (YoHa) alerten que l’error és el punt de partida: “hi ha una tendència a pensar en la tecnologia com una eina per esclavitzar els altres o a través de la qual som esclavitzats. Però la tecnologia sempre ha existit – una llibre i un llapis també són objectes tecnològics- i no pertany a cap individu ni a cap grup humà”.

De moment, però, sembla que la realitat contradigui aquesta afirmació: grans empreses com Apple, Microsoft, Sony, Toshiba, Google, Facebook o Samsung són les que dissenyen i fabriquen els aparells i les eines de comunicació que utilitzem a diari la majoria de la població. La pregunta que sorgeix tot seguit és: com sortim d’aquest entrellat? La recepta de YoHa és una nova alfabetització tecnològica creativa i crítica amb els mitjans. Ho apliquen a l’exposició ‘Evil Media Distribution Center’, un ‘Centre de Distribució de Mitjans Malvats’ on una impressora Konica U-Bix 26 reposa al costat d’un diccionari per mecanografiar, una màquina per triturar paper o la definició del codi ASCII. Una manera transversal d’apropar-se a diferents objectes tecnològics per construir una mirada crítica.

Aquesta és una de les propostes que s’han pogut veure a la Transmediale que, en la 26a edició ha decidit fer un salt en el temps i visitar l’any 2006, quan Plutó encara era considerat un planeta. L’objectiu: revisar “velles” tecnologies com el paper per crear nous contextos i noves interpretacions del present.

Mitjans públics, continguts inaccessibles

El director de la revista Neural, Alessandro Ludovico, critica que a la ciutadania li falten eines per dissenyar-se i produir-se els seus propis mitjans, per configurar el seu imaginari cultural i per analitzar els mitjans de comunicació, “sobretot els privats, perquè ningú sap gaire com utilitzar-los i és importantíssim”, remarca.

Gran coneixedor de com els canvis tecnològics modulen la comunicació, Ludovico alerta que els mitjans públics han canviat de rol: “als anys 70, la televisió pública explicava com utilitzar i entendre els mitjans. Ara, aquesta tasca s’ha deixat en mans d’activistes i escoles, i la fita dels públics és competir amb els mitjans privats, un objectiu que no té cap sentit”. I rebla el clau: “els serveis públics, i també, els mitjans de comunicació, haurien d’oferir un accés lliure als continguts que produeixen, perquè estan pagats amb diners públics, amb els nostres diners. Per tant, tothom s’hauria de poder descarregar i
compartir els continguts que s’hi elaboren”.

Dels prop de cent mitjans que consulta diàriament l’autor del llibre ‘Post-Digital Print’, en recomana dos: el portal Lifehacker.com, per aprendre a utilitzar eines tecnològiques adequades per a la vida diària, i la revista Mute, fundada l’any 1994 amb l’objectiu d’oferir una perspectiva teòrica sobre l’impacte que té la tecnologia a la política i la cultura.

Simbiosi i experimentació

Des d’una visió molt transversal dels mitjans, el director artístic del festival, Kristoffer Gansing, destaca que les iniciatives més efectives de comunicació no provenen de les empreses de comunicació sinó de nous jugadors com Google, Facebook o Twitter. “Aquests són els que han aconseguit absorbir la cultura de l’usuari i articular-la de manera comprensible”, afirma Gansing. El resultat és una simbiosi entre aquests nous jugadors i els mitjans de comunicació clàssics, siguin televisions o diaris: “s’interrelacionen, es transformen i s’enriqueixen els uns amb els altres. Els canals de notícies de 24 hores no serien capaços de produir tanta informació sense aquestes eines i les xarxes socials necessiten els mitjans de masses perquè encara és el terreny on la informació es difon i viatja més ràpidament, explica.

Per a fer de contrapès al monopoli, Gansing proposa seguir de ben a prop Unlike Us, una xarxa d’artistes, dissenyadors, investigadors, activistes i programadors, que estudien i desenvolupen alternatives viables a xarxes socials  com Twitter o Facebook.

Experimentació i coneixement

Florian Cramer, director del Creating 010 a la Hogeschool Rotterdam, està d’acord que el present del periodisme és experimentació. Els diaris eren un model rendible però, ara mateix, ningú té un model fix i òptim econòmicament per al periodisme. “Quan el rotatiu britànic The Guardian va fer el salt a Internet va multiplicar per 10 els seus lectors, però ho va fer esponsoritzat per un milionari”, explica Cramer. “En realitat, ningú sap com treure’n diners, de la xarxa. El paywall o mur de pagament no funciona, no és pràctic per a l’usuari. Durant una època es va pensar que el model era el Huffington Post, però tampoc ho és. I pel que fa a periodisme col·laboratiu, Wikinews és l’exemple d’un intent fallit i Indymedia, pioner en aquest àmbit, mostra per si mateix les limitacions del model”. Cramer apunta que una eina que funciona és Woodwing, un sistema complex per distribuir la informació en diferents plataformes. La crítica, però, és que està fet a gran escala i és molt car.

“Els mitjans formen part de la nostra vida diària, organitzen el nostre temps i són els que permeten, en última instància, que les societats existeixin”, afirma Kristoffer Gansing. Vivim un moment de transformacions i hibridació, en què els mitjans analògics com el paper conviuen amb els digitals, com els mòbils. A les esglésies gòtiques com Santa Maria del Mar, la clau de volta era la darrera peça que es col·locava, al sostre, en la construcció d’un arc. En el marc de la comunicació i en plena transició, la clau de volta és, potser, tenir eines per entendre aquesta transformació tecnològica, i aplicar-les.

Aquest article té una versió en anglès

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019