El nou Informe Anual de Reporters sense Fronteres (RSF) sobre l’estat de la llibertat d’informació al món és demolidor. Amb 90 periodistes i 48 blocaires assassinats representa la pitjor xifra des de que aquesta ONG va començar a fer els seus recomptes el 1995 i pràcticament dobla les mitjanes dels darrers anys. A més hi ha gairebé 300 comunicadors empresonats, centenars de detencions, exilis i atacs, tant a professionals com a mitjans.

Però cal tenir present que les dades més espectaculars s’acumulen en una sèrie de països molt concrets, amb conflictes armats en el cas dels morts –Síria, Somàlia o Pakistan- i amb règims molt autoritaris en els empresonaments –amb Turquia, Xina i Eritrea encapçalant el rànquing,- mentre que a la gran majoria del planeta la situació és molt diferent, encara que això no vulgui dir que no hi hagi violacions a les llibertats d’expressió i informació i mecanismes més o menys explícits de censura.

És precisament en aquesta persecució menys cridanera on es desmenteixen alguns dels tòpics habituals en els mitjans del país i les agències de notícies internacionals. Així, a pesar que habitualment s’assenyala Veneçuela, Equador i Argentina com els països més censuradors d’Amèrica Llatina, RSF assenyala Mèxic, Hondures, Colòmbia –i ara Brasil- com els llocs més perillosos per exercir el periodisme. En el cas del país centreamericà, a més, destaca el cop d’estat del 2009 com a conseqüència directa d’aquest augment de la violència contra mitjans i comunicadors. Un cop d’estat que sovint va ser menystingut i que a més es va considerar “normalitzada” la situació amb la celebració d’unes eleccions considerades fraudulentes per l’oposició. També l’autoria d’atacs a periodistes a Colòmbia contradiu la versió més difosa segons la qual les guerrilles en serien les responsables principals. Encara que RSF també atribueix part dels atacs a la premsa als insurgents, recorda que la majoria d’aquests provenen de paramilitars i narcotraficants. Fins i tot critica l’ex-president del país Álvaro Uribe per acusar un periodista francès de connivència amb les FARC després que aquest grup armat l’alliberés després d’haver-lo capturat en un combat amb la unitat militar amb la que viatjava.

Un altre cop d’estat massivament ignorat, el de Paraguai, també té relació directa amb la pèrdua de llibertat de premsa. En canvi, en els casos de Veneçuela i Bolívia, encara que les forces públiques o progovernamentals també tenen responsabilitat en els atacs a mitjans, almenys la meitat d’aquests provindrien de grups d’oposició cap a periodistes i mitjans públics o comunitaris. Agressions tan greus com les que produeixen els grups oficialistes, però molt menys difoses al nostre país. L’ONG també reconeix que la llei de mitjans impulsada per Govern argentí és globalment positiva, encara que en lamenta les tensions a l’hora d’aplicar-la.

També en altres regions la realitat descrita a l’Informe de RSF és prou diferent a la que es pot llegir habitualment a les seccions d’internacional. Israel, sovint presentat com “l’únic Estat democràtic d’Orient Mitjà”, acumulava al gener del 2012 l’espectacular xifra de 320 periodistes i activistes palestins empresonats sense judici o sota jurisdicció militar –l’Informe no explica per que aquesta xifra no s’inclou a la fitxa tècnica que acompanya cada país,- tancava tres televisions, una xarxa de ràdios i una agència de notícies i matava, en diferents bombardeigs, tres periodistes a Gaza, sempre segons l’ONG, “intencionadament”. Xifres de violència contra periodistes molt superiors a les dels països veïns –inclosos l’explosiu Egipte i un Iraq encara en guerra- només superat per Síria, en plena guerra civil.

Un membre de l’OTAN, Turquia, és l’altre gran repressor de periodistes a la zona, sobretot relacionat amb el conflicte al Kurdistan del que tant poc s’informa als mitjans del país.

A l’Àfrica, el rànquing de països més censuradors –després de Somàlia i Eritrea- ve encapçalat per dos grans aliats occidentals i dels que sovint s’ha lloat els seus “avenços cap a la democràcia”, com són Ruanda i Guinea Equatorial. A l’altra banda, un país que va ser inclòs a “l’eix del mal” manté uns indicadors, encara que molt millorables, força més suportables.

Oligopoli informatiu

Però més enllà de la recopilació importantíssima i necessària recopilació d’actes de violència contra mitjans, professionals i blocaires, i de legislació restrictiva amb la llibertat d’informació, l’Informe de RSF conté algunes llacunes importants a l’hora de fer-se una idea global dels perills de la llibertat d’informació al planeta.

En cap moment de l’informe se cita l’oligopoli informatiu que mantenen un petit grup de multinacionals de la comunicació arreu del planeta per les mans de les quals viatja el 80% del que es publica o s’emet. Per exemple, tot el conflicte al voltant de l’imperi mediàtic de Rupert Murdoch i els abusos comesos pel seu News of the World, RSF en destaca la seva “preocupació pels riscos de possibles abusos” que tindria la proposta de crear un organisme independent de regulació de la premsa. Encara que probablement un organisme estatal no és la millor forma d’encarar el problema, també la situació de domini de l’empori Murdoch sobre els mitjans representa una amenaça a la llibertat de premsa.

A pesar de les constants referències a la censura a la xarxa, no n’hi ha cap als perills que per la llibertat i neutralitat d’internet poden suposar-ne el predomini que en tenen algunes empreses concretes com Google, Facebook o Yahoo. Precisament Google –juntament amb El Corte Inglés- és un dels patrocinadors de l’informe.

En aquest sentit, iniciatives com l’estatunidenc Project Censored o el català –i més modest- Anuari Mèdia.cat, representen una concepció de la censura molt més adaptada a la realitat que es viu a les societats occidentals.

Pel que fa a l’Estat espanyol, RSF en destaca –bàsicament- els canvis legislatius per escollir la direcció de RTVE, els acomiadaments i precarització dels professionals de la comunicació, l’amenaça que, al seu parer, encara suposa ETA, el projecte de llei per restringir la cobertura gràfica de les actuacions policials i la condemna a la revista Cafè amb Llet. En canvi passa per alt les agressions a fotoperiodistes i càmeres durant manifestacions, com a les darreres vagues generals o la concentració del 25 de setembre davant el Congrés espanyol; la inadmissió a tràmit de la ILP “Televisió sense fronteres” recolzada per 650.000 ciutadans; el procés de precarització i els acomiadaments massius a mitjans públics, com el que ha patit Ràdio Televisió Valenciana, o la clausura de les emissions dels canals per satèl·lit Hispan TV i Press TV.