Els silencis mediàtics involuntaris

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Si pensem en silencis mediàtics, de seguida ens ve al cap l’autocensura d’un mitjà envers un determinat tema per culpa dels compromisos que ha adquirit amb polítics, bancs o anunciants, per citar els tres exemples més clàssics.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Quan més gran un mitjà, més difícil esquivar aquestes dependències. Però no està de més recordar que les iniciatives periodístiques més petites també tenen les seves servituds, només que no solen ser coincidents amb les dels mitjans generalistes.

Explico això perquè reduir els silencis mediàtics a la mà negra de l’establishment i la capacitat que té d’influir en els mitjans és una opció simplista. Aquestes pressions existeixen, sí, però vivim en uns temps de pluralitat que fan molt difícil ofegar del tot un tema: si té interès públic, és fàcil que acabi trobant la seva audiència, ni que sigui passant per mitjans no convencionals (dels quals aquest Anuari n’és un exemple significatiu).

I, en tot cas, jo voldria centrar aquest post en els silencis mediàtics que s’esdevenen inadvertidament. No pas per un pacte amb el diable del poder, sinó pura i simplement perquè no hi ha els fons suficients per dotar els periodistes del que s’ha convertir en el bé més preuat a la professió: el temps. L’anomenat “periodisme d’investigació” no existeix: és només periodisme a seques, això sí, amb el temps suficient com per poder treballar sense sentir al clatell l’alè de l’actualitat marcant un tempo frenètic. La lluita per ser els primers consumeix recursos que podrien dedicar-se a la lluita per ser els més bons. (I si hi ha lluita per ser els primers és perquè el mercat ho demanda, però això ja seria un altre tema).

Aquests silencis mediàtics sense mala fe no són només culpa de les empreses. Hauríem de començar a assumir que part de la professió s’ha acomodat de ben grat a aquest nou rol d’obrers de la informació que desplaça la qualitat i el qüestionament perpetu en favor de la quantitat. La precarietat és un factor que explica això, esclar, però també detecto una incapacitat per transmetre a les fornades més joves els valors i mètodes del periodisme més clàssic. Fa uns anys, ens lamentàvem que se sortia poc de la redacció. Ara això ja és vell: la tendència actual no passa només per evitar el carrer, sinó que ara ni tan sols es tira de telèfon. Com si les fonts es poguessin gestionar totes per mail o DM de Twitter. Arriba tanta informació que l’empatx paralitza a l’hora de sortir a buscar-ne d’alternativa.

En tot cas, l’Anuari dóna l’oportunitat a una quinzena de temes perquè s’escapin d’aquesta dinàmica. I, a més, demostra que els nous temps ens porten moltes finestres possibles on poder airejar reportatges que no troben empara als mitjans tradicionals. El següent pas hauria de ser trobar aquesta connexió amb els altaveus més potents. Demostraríem dues coses d’una sola tacada: que el bon periodisme interessa massivament i que els grans mitjans són capaços de donar aixopluc a temes incòmodes com aquests.

Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Escacc
www.escacc.cat

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019