Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan et diuen que un artista et respondrà l’entrevista per mail és moment de posar-te a tremolar i de prendre totes les precaucions. Cal insistir a l’intermediari (discogràfica, promotor, mànager) que, sisplau, faci saber a l’entrevistat que fóra convenient que escrigui les respostes amb deteniment i evitant els monosíl·labs. Tot i així, quan t’arribin, sempre et quedarà el dubte: tot això, ho ha escrit ell o el tour mànager?

Al lector cal dir-li que aquella entrevista no s’ha fet en persona, ni tan sols per telèfon, sinó que l’artista potser l’ha respost entre la sala d’espera d’un aeroport i al taxi camí de l’hotel Arts (o la pensió del Raval si és un grup low cost). Se li ha de dir, i de vegades no es fa, i surten publicades entrevistes on hi ha coses que no quadren: respostes que donen peu a una contra-pregunta obligada que no es produeix. ¿Com s’ha de produir, si l’entrevistador no hi era per fer-la? Una entrevista no és un qüestionari, d’igual manera que un examen no es un test on hi col·loques creuetes.

He tingut, sí, experiències recents agradables amb entrevistes per mail, com les que d’Elliott Murphy i Dominique A: respostes acurades, amb ganes de explicar-se. Però en recordo de terribles: Dionne Warwick no va dedicar més d’una línia a cada rèplica; Barry White, al cel sigui, es va permetre ratllar amb bolígraf diverses preguntes, com si fos un mestre d’escola, i resoldre les altres amb frugals banalitats, i Jonathan Richman es va quedar ben a gust amb quatre frases en spanglish molt gracioses però poc transcendents. Naturalment, als qui les van gestionar se’ls va dir que fessin saber al seu artista que podia precedir a imprimir les respostes, emmarcar-les i tot seguit ficar-se-les per on li cabessin.

I una menció especial per al fiasco més encisador, el de Russian Red, que fa uns mesos, tot culminant un qüestionari respost amb l’encant del funcionari d’una morgue, davant d’una pregunta final sobre l’augment de l’IVA cultural del 8 al 21 per cent, va creure oportú respondre així mateix: “Me preocupa. Me preocupa mucho”, sense més precisions. Que en quedi constància, doncs: a Russian Red li preocupa, i molt, l’augment de l’IVA.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.