D’on surten les notícies sobre el cas Nóos

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les declaracions de testimonis i imputats en processos en fase d’instrucció no són públiques. Només hi poden entrar el jutge, els advocats personats i qui s’hagi d’interrogar, a més d’algun funcionari. Però tot i amb això dissabte mateix es filtraven pas a pas algunes de les respostes de l’exsoci d’Iñaki Urdangarin a l’Instituto Nóos, Diego Torres, a les preguntes del jutge José Castro i el fiscal Pedro Horrach. L’endemà els diaris van publicar molts més detalls de tot el que havia passat dins la sala tancada.

Només quan jutgin Urdangarin i Torres, segurament l’any que ve, el procés es farà públic del tot i els periodistes podran entrar a la sala on declararan. Ahir, com tan sovint, la informació es filtrava a través dels qui eren dins dels jutjats. Dissabte era tot un espectacle veure que, quan un advocat sortia a fer un cafè, les càmeres de televisió se li llençaven al damunt impedint-li fins i tot de caminar. Un advocat es va sentir tan assetjat que fins i tot es va arribar a deixar l’iPad al bar on havia anat a fer el cafè i al jutge Castro gairebé el varen fer caure.

Per molt que les càmeres assetgin un advocat despistat, el fiscal o el jutge rarament n’aconsegueixen res de valor. Bé, amb una excepció: Virgínia López Negrete, l’enviada del col·lectiu ultradretà Manos Limpias –personat a la causa com a acusació particular– que no esquiva mai l’oportunitat de bronzejar-se amb la llum dels focus. Però les notícies, els detalls sobre què ha dit l’interrogat, només es poden aconseguir pescant un dels que els ha sentit fora de l’abast de cap càmera o micròfon i establint-hi un mínim clima d’entesa o simpatia. Si el periodista el coneix d’abans i l’altre sap que hi pot confiar tot es fa més fàcil.

Per aconseguir notícies de veritat les càmeres –sobretot les de programes com Sálvame i presumptes espais de falsa investigació– són un obstacle. Si hi ha una càmera cap advocat o fiscal dirà res de profit. Perquè teòricament no hauria de parlar. Això fa encara més trist l’espectacle de veure desenes de periodistes llançant-se damunt dels encorbatats que entren o surten dels jutjats. I dissabte tan sols va ser un assaig, el dia fort serà el de la declaració del gendre del rei d’Espanya, el proper 23-F. Llavors no seran desenes sinó ramats sencers.

Sigui com sigui com que la informació és de segona mà cal contrastar-la. Cal comparar allò que diu un dels qui ha sentit la declaració amb el que diuen els altres, com més millor, per descartar la versió que només defensi una persona perquè podria ser un malentès, esbiaixada o directament falsa. Cal pensar que tots els advocats i fiscals que assisteixen a una declaració d’aquesta mena tenen els seus interessos, els clients que volen defensar o els imputats que volen perseguir. I més en un cas com aquest on hi ha més de vint encausats i molts interessos barrejats.

Tot això queda lluny del periodisme d’investigació romàntic i és que, pel que fa al cas Nóos, gairebé no se’n fa. Sobretot es fa periodisme de filtració i d’anàlisi. Feina de formiga. Els diaris rarament van per davant de la policia i del fiscal, sinó que gairebé sempre són darrere seu, aconseguint volums del sumari, llegint-ne els milers de pàgines i publicant-ne els detalls que consideren més interessants. La resta de mitjans normalment van a remolc dels diaris. No és que siguin pitjors, sinó que la premsa impresa acostuma a tenir periodistes especialitzats en corrupció que tenen més temps per dedicar-se a perseguir les notícies d’un cas concret, per estar-se als jutjats intentant saber què s’hi cou.

Però que no hi hagi periodistes entrant d’amagat a la casa d’Urdangarin per robar documents o aconseguint els moviments dels seus comptes corrents abans que la fiscalia no vol dir que no puguin investigar i fer bona feina. En un cas de corrupció es tracta d’intentar aconseguir els documents del cas, indagar sobre els implicats i anar més enllà, si es pot, del que diuen els papers. Llegir, analitzar, treure’n conclusions, preguntar, indagar, ampliar la informació i convertir-ho tot en una notícia digerible, que s’entengui i impacti.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.