Esportgate

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El tractament de les informacions sobre el Barça als mitjans d’aquí és una qüestió d’estat. Les paraules s’han de mesurar al mil·límetre, els temes perillosos rellisquen precipici avall sense deixar rastre i la sensació generalitzada és que parlar de Barça és el resultat d’una barreja d’autocensura, fanatisme i submissió.

El passat dimarts 29 de gener, la prestigiosa revista francesa France Football –fundada al 1946 i creadora, per exemple, del guardó de la Pilota d’Or que premia anualment al millor jugador del món- obria amb un amplíssim reportatge titulat ‘Qatargate’ en el que informava d’una suposada compra de vots per part de la candidatura de Qatar per a poder acollir el Mundial de futbol 2022. Els principals noms assenyalats –en diferents estrats, això sí- eren Michel Platini –president de la UEFA-, Nicolas Sarkozy –expresident francès- i Sandro Rosell –president del Barça. Amb criteri periodístic –per raons de proximitat i de rang públic- aquests tres noms haurien de vertebrar les informacions als mitjans d’aquí. No sotmetre’ls a un judici mediàtic però sí ubicar-los al primer pla informatiu amb el context i els matisos necessaris. Però realment què va passar?

L’endemà, 30 de gener, El Mundo Deportivo minimitza i relativitza la cita de Sandro Rosell a France Football. El diari Sport ni nombra al president del Barça en la seva informació. El Periódico de Catalunya li reserva un petit paràgraf en el qual reprodueix frases textuals de l’informe. L’Ara li dedica un petit destacat dins el reportatge però amb matisos que suavitzen la implicació de Rosell amb el cas. La Vanguardia tracta el tema amb un simple breu i ni cita el nom de Sandro Rosell. Qui va més enllà és El 9 Esportiu. Dedica un reportatge de dues pàgines que recull extenses dades de l’informe de la revista francesa. Sobre Rosell en rescata una frase textual que obre interrogants sobre la seva relació amb el cas –la mateix que recull El Periódico-, a més de destacar-ne el seu nom en un dels subtítols i enumerar-lo en la llista d’“Els 10 principals actors del Mundial 2022” que són, segons France Football, els principals sospitosos de promoure la candidatura de Qatar. En aquesta llista hi són, entre d’altres, els citats Platini, Sarkozy i Rosell.

Les reaccions són immediates. D’entrada, el 31 de gener cap d’aquests diaris analitzats dóna continuïtat al tema. El Qatargate, un dels suposats majors escàndols del futbol dels últims anys per la seva magnitud, no apareix més als mitjans d’aquí. Se suposa –sorprenentment- que no interessa o que no té substància periodística. Hi ha però dos casos especialment assenyalats; el del portal elsesports.cat i el d’El9 Esportiu, el diari que havia anat més enllà amb les seves informacions. Sobre el portal de la CCMA, un apunt. Quan es coneix la publicació de l’informe de France Football, recull la noticia i cita com a noms principals –no confondre amb els principals sospitosos- els de Platini, Sarkozy i Rosell. Al cap de pocs minuts, la informació penjada al portal és modificada: ja no apareix el nom del president del Barça. En el cas d’El9 Esportiu resulta més sorprenent el que publica el diari l’endemà, el 31 de gener. El9 dedica una pàgina sencera a rectificar matisos sobre la informació tractada. Ho fa amb un article titulat “Qatar 2022, una batalla aliena a Sandro Rosell” i que no firma ningú. Es tracta únicament d’un treball que puntualitza que el president blaugrana no està acusat de corrupció “com assenyalava per error ahir aquest diari”.

El tractament del cas per part dels mitjans d’aquí deixa, per tant, molts interrogants oberts: pateixen Síndrome d’Estocolm que els fa especialment sensibles amb el que els passa als protagonistes més propers? Tot plegat es resumeix en una barreja d’autoprotecció i nepotisme allunyada dels fonaments periodístics? És autocensura? O és censura? Moltes preguntes i una única resposta clara: si els mitjans no són lliures, no fan periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.