Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En aquest informe breu s’analitzen les reaccions a la renúncia del Papa Benet XVI la setmana passada, centrant-se, bàsicament en els espais d’opinió, tant les tertúlies radiofòniques i televisives com les columnes de la premsa escrita i digital de Catalunya.

Autora: Sílvia Cabezas d’Alcalà

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Introducció

El dilluns 11 de febrer, el Papa Benet XVI feia pública la seva abdicació, quelcom insòlit i extraordinari. Fidel al seu conservadorisme en les litúrgies, Joseph Ratzinger anunciava en un ambient d’opacitat –ho va comunicar en llatí- que el proper 28 de febrer posarà fi al seu mandat de vuit anys. A partir d’aquesta data i a l’espera de la celebració del conclave restarà la “seu vacant”. Els “temps” marcats coincideixen en un període electoral de gran transcendència a Itàlia.

Ratzinger va ser elegit Pontífex el 19 d’abril de 2005 i se’l coneixia per haver estat el director de la Congregació per a la Doctrina de la Fe durant dues dècades des d’on va condemnar i perseguir la teologia de l’alliberament. Hi ha qui el qualifica de “papa dialogant”, però la seva ortodòxia doctrinal és present en els seus actes, havent liquidat les restes del concili Vaticà II. El seu mandat ha estat breu però difícil, marcat pels múltiples casos en què s’ha vist esquitxada la Santa Seu: pederàstia, Vatileaks i els papers robats pel seu majordom Paoletto, les finances del Vaticà, les tensions amb d’altres religions, etc.

El secretisme sobre la notícia en un món globalitzat, en què fins i tot el cap de l’Església catòlica té obert un compte a Twitter ha sorprès tothom, dins i fora de la pròpia institució. I més tenint en compte que és la primera renúncia papal en 600 anys. El que ha generat tot un seguit d’especulacions i el ressorgiment de velles intrigues vaticanes. La versió oficial de l’església és rebutjar aquestes tesis. El portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, assegura que “El Papa, amb edat avançada, sent que té menys força física i mental per fer front als reptes del govern de l’Església en el món actual. Ell ho diu amb gran llibertat i claredat, i admirem la seva total llibertat a l’hora de renunciar”. Des de Catalunya, el cardenal Lluís Martínez Sistach manifesta que la decisió de Benet XVI és coherent i, que per tant, no hi ha lloc per les conspiracions.

Certament, ha estat un gest tan revolucionari, sincer i coherent? Les pròpies interpretacions d’alguns dels opinadors analitzats són molt rocambolesques, a l’alçada de les intrigues que han marcat la història del Vaticà. En l’apartat de l’anàlisi s’observarà si més enllà del discurs oficial hi ha d’altres motius que expliquen la renúncia papal. La raó manifesta és el cansament, però hi ha raons latents que es desconeixen? La Cúria s’ha interposat en les reformes impulsades pel Papa? Què ens amaga el Vaticà?Interferirà en les decisions del futur Pontífex? Aquests i altres interrogants van marcar la cobertura posterior a aquesta decisió.

Esquema tècnic

Per elaborar aquest informe s’han analitzat set tertúlies polítiques: tres televisives i quatre radiofòniques. Pel que fa a les televisives, els mitjans audiovisuals escollits són la cadena privada 8tv (8aldia amb Josep Cuní) i les cadenes públiques, tant d’àmbit nacional (2324 de 3/24, TVC) com estatal amb desconnexió per a Catalunya (El Debat de La 1, RTVE). Respecte a les radiofòniques, dues de les tertúlies corresponen a Catalunya Ràdio, l’emissora pública (El cafè de la República amb Joan Barril i El Matí de Catalunya Ràdio amb Manuel Fuentes)  i les altres a RAC1, l’emissora privada del Grup Godó (La nit a RAC1 amb Xavi Freixes i El món a Rac1 amb Jordi Basté). Tenint en compte que la notícia es difon passades les dotze del migdia del dia 11 de febrer, era imprescindible analitzar les reaccions immediates en els programes televisius i radiofònics de la tarda-nit. I, a posteriori, tractar els matinals per observar-ne les reaccions més elaborades. En el cas d’El món a Rac1, el seu director, el periodista Jordi Basté, es va desplaçar en directe fins al Vaticà per fer-hi el programa. D’aquesta manera, es pot obtenir una major pluralitat i transversalitat d’opinions sobre la notícia i copsar quina influència exerceixen les línies editorials de cada mitjà en el posicionament dels diferents tertulians.

Al mateix temps, també s’ha cregut oportú analitzar el Telenotícies migdia de TV3. En aquest espai –emès poques hores més tard que el Papa fes explícita la seva renúncia-, de forma excepcional, la informació va donar pas a l’opinió. Es van alterar les rutines informatives, introduint una secció amb un expert, el director de “Signes del Temps”, Francesc Rosaura. En relació als articles d’opinió publicats a la premsa escrita i digital, s’han elegit els diaris La Vanguardia, El País Cataluña, Ara, El Punt Avui i Vilaweb. Al final del document es troben citades totes les referències consultades. L’objectiu d’aquest informe no se centra tant a analitzar les diferències interpretatives entre els mitjans, sinó entre els propis tertulians i articulistes. D’aquesta manera, es podran distingir diferents corrents d’opinió (dominants versus minoritaris) i la presència o no de determinats silencis. També serà interessant veure si hi ha grans divergències entre els opinadors habituals i els experts en el Vaticà.

Finalment, l’estudi abraça el curt període de tres dies: 11, 12 i 13 de febrer de 2013.

Anàlisi

1. El gest de renúncia papal

Hi ha un cert consens entre els opinadors (molts d’ells participen en més d’una tertúlia i de mitjans diferents) a interpretar la renúncia del Papa Benet XVI com un gest valent, honest i revolucionari, motivat pel cansament d’un Pontífex d’edat avançada. “Revolucionari” perquè amb el seu acte ha introduït un factor de renovació de la pròpia institució. Dins d’aquest col·lectiu es reforça la idea que la decisió d’abdicar és exemplificant i hauria de convertir-se en referent a seguir per la nostra classe política i la Monarquia espanyola, esquitxades per diversos casos de corrupció. Per descomptat, elogien la figura del Papa: un gran intel·lectual, teòleg, acadèmic i home estudiós.

Tant a les tertúlies com a les pàgines d’Opinió dels mitjans seleccionats, el discurs imperant és favorable a l’anunci de l’abdicació del Sant Pare. Per a la majoria d’opinadors –independentment de la línia editorial del mitjà on treballen- es tracta d’un gest de ruptura i contemporani. S’afirma que el Papa “de la tradició marxa amb un gest ultramodern”, tot enviant un “senyal de senzillesa i humanitat al món”. Ha estat “la demostració d’amor més gran d’una persona” que renuncia al seu càrrec en vida. Breument, destaquem d’altres frases que denoten l’admiració que la decisió de Ratzinger ha despertat entre els opinadors, com ara: el Papa “té la grandesa d’ànim per marxar”, la seva darrera lliçó com a Pontífex “ha estat d’humilitat i d’exercici de transparència absoluta”. El director adjunt d’El Periódico, Albert Sáez, descriu la renúncia com un fet històric i revolucionari perquè no té precedents en l’era moderna.

Algunes veus apunten que ens trobem a les portes d’un nou “aggiornamento” o posada al dia de l’Església. Així ho fa palès Antoni Puigverdi a La Vanguardia: “Trencant motlles seculars, l’abandonament del papat és una invitació a la renovació interna de l’Església. […] el seu desinterès pel poder, en una societat tan jeràrquica com l’Església, és un gest insòlit: un senyal. […] innova una vegada més amb el seu exemple. El seu gest transgressor genera dinàmica. És un gest que trenca explícitament als vicis més coneguts del Vaticà: lentitud, endogàmia, esperit defensiu. […] després d’haver obert el camí, Ratzinger es retira. Assenyalant el futur de l’Església: la generositat personal, el menyspreu del poder”. De forma semblant, Francesc Romeu (capellà i professor de periodisme religiós a la URL) agraeix a Benet XVI que a través del seu acte hagi posat fi a la sacralitat del Papa. Al seu entendre, es deixa de sacralitzar el Sant Pare, se’l desmitifica i s’introdueix un factor nou que modifica el sentit del Papat: aquest es converteix en un ministeri que comença i acaba sense l’arribada necessària de la mort del Pontífex. El poder vitalici, per tant, es posa en qüestió. Esdevé, segons Romeu, un “gest humà”, un “gest evangèlic”.

En canvi, per a Josep Ramoneda a l’article “Sobre la humanitat del poder” a l’Ara manifesta que “Certament la decisió papal de plegar és humana tant si es fa per decisió lliure com per pressió dels altres. Però, ¿pot ser humà un papa sense que en resulti afectada la institució? Humanitzar és dessacralitzar. Quan es dessacralitzen les religions perden misteri i, per tant, poder màgic. Paradoxalment, el teòleg Ratzinger, amb el seu gest, contribueix al desencantament del catolicisme”. Per la seva banda, Lluís Bassets a “Aforismos ante la sede vacante” a El País aporta el contrapunt al discurs hegemònic. Es mostra escèptic a l’hora de valorar-ho com una heroïcitat: “Nadie renuncia a durar, a mantener el poder, sin sacar alguna ventaja mayor. A menos que no sea una renuncia, sino una rendición. Abandona el poder quien ha sido ya desposeído. […] Todas las explicaciones sirven pero ninguna es completa y suficiente para esa magna renuncia al sumo poder imperial. […] Donde hay poder hay lucha por el poder. Y la lucha por el poder siempre es finalmente la muerte. Extrañas heroicidades: reconocer las culpas, rendirse ante el asedio interior de quienes quieren tener más poder que quien lo tiene todo y finalmente renunciar. Hay que sospechar de quien luce como única proeza su renuncia al poder. Hay que sospechar sobre todo de tanta unanimidad y tanto aplauso”.

Ben diferent és la visió d’altres opinadors. Per a Marta Lasalas, tertuliana a “La nit a Rac1 amb Xavi Freixes”, s’ha de reconèixer com a revolucionari l’acte de dimissió d’una Papa de transició. Sosté que amb aquest gest el Sant Pare s’apropa a la ciutadania. A més a més, segons la periodista, el seu exemple servirà com a precedent. Eusebi Val (corresponsal a Roma de La Vanguardia) i Santiago Niño Becerra valoren positivament aquesta decisió “radical”, ja que significarà l’inici de canvis importants en l’estructura de l’Església. José María Gay de Liébana (professor d’Economia Financera de la UB) és del parer que hem assistit a una molt bona campanya de màrqueting, la qual en poques hores ha donat els seus fruits: “millorar la imatge de l’Església”. Altrament, hi ha qui ho resumeix com un “acte de protesta”. Aquest és el cas del director del diari digital VilaWeb, Vicent Partal. A través de “Les cinc raons de la renúncia del papa”, Partal recorda que Ratzinger és “un gran amant de la tradició”. I, precisament per això, el periodista s’afanya a puntualitzar: “[…] no hi ha cap tradició de renúncies. Renunciar el pontificat és, doncs, segurament, un gest de protesta”.

En relació amb si es tracta d’una dimissió, Eulogi Broto (professor de l’Institut de Teologia de Catalunya i especialista en Dret canònic) afirma que els canons parlen de renúncia, però que en realitat els conceptes de bisbe “dimissionari” i “emèrit” es poden utilitzar com a sinònims. Per tant, comenta que ja fa molt de temps que el Dret canònic preveu que un Papa pugui renunciar.

2. Amplificació del discurs oficial: el Papa “diu la veritat”

Aquest corrent més majoritari de tertulians (entre els quals hem de distingir els “experts en el Vaticà” i els opinadors habituals) amplifiquen el discurs oficial. Per exemple, insisteixen en el fet que el Papa ha decidit lliurement de forma lúcida i determinant deixar el càrrec per raons de vellesa. Francesc Torralba (filòsof, teòleg i consultor pontifici del Consell de la Cultura) considera que es tracta d’una decisió meditada i d’un acte lliure de plena voluntat. Eusebi Val també  desmenteix que el Papa es trobés immers en una lluita de poder o en una guerra oberta en el col·legi cardenalici. Afirma creure’s la versió del pontífex. Tots dos alerten que no s’han de buscar coses fosques darrera d’aquesta renúncia sincera i clara.

Tanmateix, altres experts indiquen que el cansament associat a l’edat s’ha agreujat els últims mesos arran l’ambient hostil provocat per certes pugnes internes en el si de la institució eclesiàstica. Míriam Díez (periodista i directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura), recorda que Benet XVI, de 85 anys i salut fràgil, el novembre de 2010 ja contemplava la possibilitat d’abandonar la seva gestió com a cap de l’Església catòlica. De ben segur, vol evitar que es repeteixi l’episodi de retransmissió en directe de l’agonia de la malaltia fins la mort del seu antecessor, Joan Pau II. Ho va deixar entredit en el seu llibre “Llum del món” i en una entrevista periodística anterior. Segons Díez no és un problema de salut, sinó d’edat. Díez és del parer que el Papa és conscient que algunes eines necessàries per incidir en la realitat se li escapen. Segons l’experta, no és un Papa dèbil, sinó que ja no disposa de més forces per seguir afrontant les funcions del seu càrrec. El “descontrol” en el Vaticà i la manca de fe en el món (la seva intel·lectualitat i mentalitat no s’ajusta al nou món) han incrementat la fatiga del Papa. En aquest sentit, ha estat un Papa preocupat per com fer present Déu en el món. Perseguia una nova evangelització i ha topat amb la desafecció que pateix el catolicisme entre la ciutadania. Díez assegura que Ratzinger estava a punt de ser “engolit” pel sistema i ha sabut sortir-se’n a temps. Ha estat intel·ligent, sent ell mateix, conservant la seva identitat i caràcter propi. Pot seguir aportant a l’Església des de la seva pau, fora de la institució. El Papa plega per manca de vigor. Renuncia lliurement, ja que és conscient de la seva limitació i sempre ha actuat prenent les seves pròpies decisions, conclou Díez.

En opinió de Francesc Rosaura (director del programa “Signes del Temps”, TVC) el discurs del Pontífex és plenament coherent. Si bé el Papa ja havia deixat per escrit la seva voluntat, Rosaura està convençut que la notícia també va sorprendre dins del propi Vaticà. Per a Rosaura, Benet XVI ha estat un gran acadèmic però no ha sabut controlar la Cúria. Pel que fa a la seva “tolerància zero” respecte a la pederàstia, aquesta li ha ocasionat un gran desgast personal. En definitiva, Rosaura resumeix el seu mandat com un papat de llums i ombres. Ombres, en el seu vessant més tradicionalista i litúrgic. En qüestions morals, és un fet negatiu la seva oposició a l’homosexualitat o l’ús del preservatiu per evitar el contagi de la SIDA. I llums, en matèria social en què ha condemnat en contundència la pederàstia i els efectes nocius de l’actual crisi econòmica. En tot cas, interpreta el gest del Sant Pare com un intent de no perjudicar l’Església allargant el seu pontificat. Altrament, manté que el “pes del pontificat” per a un teòleg com Benet XVI l’ha acabat sobrepassant i desgastant físicament i psicològica. Rosaura també es mostra satisfet pel moment elegit –certa tranquil·litat vaticana, en què semblen tancats els darrers afers polèmics- per anunciar la renúncia papal. D’altres veus, com Francesc Romeu també creuen que el Papa ja no es veu amb forces per seguir el ritme dels viatges oficials i, això l’allunya de la gent. El cansament i la impotència de tirar endavant les seves reformes són els motius reals de la seva abdicació.

3. Els clixés que persegueixen a Benet XVI

Durant anys, segons alguns opinadors, Benet XVI ha estat víctima de caricatures i clixés mediàtics que el presentaven injustament a l’opinió pública com el “Gran Inquisidor”, home ortodox i conservador en matèria moral. Lluny d’aquesta imatge, hi ha tertulians que emfatitzen la vessant positiva del magisteri papal, com ara la seva crítica envers els efectes perversos del capitalisme salvatge i el seu discurs dialogant en què relacionava la fe amb la raó. La seva lluita contundent contra la pederàstia també és elogiada. Tot apuntava que aquest Pontificat seria “ultraconservador”, però, escoltant aquests experts hom percep que ha estat al revés. Per a Antoni Matabosch (director de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona), Benet XVI no és un Papa conservador clàssic, sinó que vol anar als fonaments de la fe cristiana. La fe és raonada, per tant, aproxima la fe al món modern. No contraposa fe amb raó. No vol convèncer, sinó dóna eines perquè la gent pensi. Si bé el Papa s’ha apropat al món acadèmic i intel·lectual, el repte de futur és fer creïble la fe a les nostres societats, en el seu conjunt, i especialment, als més joves. En aquesta mateixa línia, Antoni Puigverd des de les pàgines d’opinió de La Vanguardia escriu que el papat de Ratzinger “ha estat excepcional” i que la seva gran aportació “ha estat la paraula. La reflexió, el discurs argumentat. El diàleg en l’àgora global des de la fe cristiana. […] En un context europeu de forta defecció de la creença religiosa, Ratzinger s’ha enfrontat al poderós laïcisme defensant amb intel·ligència, no exempta de polèmica i d’incomprensió mediàtica, la singularitat del missatge cristià”.

Segons aquest corrent d’opinió, el Papa Benet XVI vingué amb idees noves, proporcionant un paper més actiu a la dona, malgrat que “des de fora l’Església no s’ha interpretat bé”. Arribà amb clares determinacions que ha intentat dur a la pràctica. Intel·lectual de gran magnitud que és capaç de passar a l’acció en episodis grisos, com ara traspassar el tema de la pederàstia a l’autoritat civil, com recorda Juan-José López Burniol. D’altres tertulians, com ara Cirus Andreu (subdirector general del Banc Sabadell), defensen que Ratzinger hagi impulsat el blanqueig de les finances vaticanes. Martí Saballs (subdirector d’Expansión) es mostra satisfet per la política del Sant Pare en matèria econòmica i social (més propera als treballadors, a la societat civil, a l’ecologisme, etc.). Saballs sosté que molts dels postulats del 15-M són recollits pel Pontífex. Per a Toni Aira les caricatures del Papa per part dels seus crítics no li han fet justícia. D’altra banda, Jordi Graupera també reconeix que hi hagut aspectes d’aquest pontificat menys reeixits, però opina que Benet XVI ha estat un Papa reformista. El descriu com una persona oberta, capaç de dialogar i canviar d’opinió: És […] innegable que el seu Papat és més obert que no Inquisidor”. No obstant, tal com assenyala Joaquim Nadal a la tertúlia d’El Matí de Catalunya Ràdio, “[…] Doctrinalment ha estat molt dur, ortodox”. En aquesta mateixa tertúlia, Germà Bel afirma que el Sant Pare ha pres actuacions que l’han sorprès favorablement. Paral·lelament, alguns d’aquests periodistes i opinadors subratllen el fet que el pontificat de Benet XVI ha estat de transició. Són del parer que no es podia trencar tan bruscament amb el conservadorisme manifest en qüestions morals del seu antecessor Joan Pau II a un nou Papa representant de la teologia de l’alliberament. Calia un papat breu de transició i continuista, com ha estat el de Benet XVI.

4. El contrapunt

El contrapunt a aquells tertulians que centren les seves anàlisis a interpretar el gest del Papa (deixant en un segon pla l’argumentació dels múltiples motius reals que han pogut influir i condicionar en la seva decisió), el trobem en d’altres opinadors (experts i/o habituals). Aquests darrers no consideren la renúncia com a quelcom revolucionari i, alhora, qualifiquen el seu pontificat d’autèntic fracàs en matèries polèmiques, com ara l’afer Vatileaks, pederàstia, el paper de la dona, la relació amb d’altres religions, el sistema financer del Vaticà, etc. No obstant, hi ha veus més matisades que qualifiquen el pontificat de “desigual”. A més a més, al·leguen que el Papa s’ha vist obligat a renunciar perquè es veu incapaç de tirar endavant les seves reformes dins la institució, com a conseqüència de les lluites de poder (les tenses relacions amb la Cúria). En ocasions, la figura de Benet XVI és presentada com una víctima del propi sistema del qual forma. Per exemple, l’editorial “L’impacte d’una marxa inesperada”, d’El Punt Avui insinua que “els cercles més retrògrads que aspiren a controlar tota la cúria” són els instigadors d’aquesta campanya contrària a Ratzinger. Això fa pensar que la lluita és estrictament de poder i no ideològica, tenint present el perfil ortodox del Pontífex.

La subdirectora de La Vanguardia, Lola García valora la dimissió del Papa com l’admissió de la seva impotència. Al seu entendre, el pontífex s’ha rendit i, per tant, es mostra escèptica envers l’opinió majoritària que titlla de “revolucionari” el seu darrer gest. Opinió compartida pel capellà i director del Casal dels Infants del Raval, Enric Canet. Per a Canet, la renúncia visualitza el fracàs del propi Papa que s’ha vist acorralat per les pugnes i solapament de grups de poder (Jesuïtes versus Opus Dei i Legionarios de Cristo). Tanmateix, García coincideix amb les anàlisis dominants que interpreten la “dimissió” del Sant Pare com “un signe de modernitat” que “humanitza l’Església”.

Més enllà dels arguments oficials, el corresponsal de TV3 a Roma, Vicens Lozano relata que les mesures dutes a terme per Benet XVI no han estat ben vistes dins el cos diplomàtic. D’entre aquestes mesures, en destaca tres: la primera, encaminada a sanejar les finances vaticanes. La segona relacionada amb els intents de renovació dels membres de la Cúria. I la tercera, la seva decisió de fer més transparent la informació. La batalla s’intensifica, segons Lozano, arran de les filtracions de documents compromesos, per part del majordom del Papa. En aquestes circumstàncies, el Pontífex s’ha sentit sol. No només sol, sinó impotent a l’hora de capitanejar les reformes d’un sistema que coneix molt bé perquè n’és part integrant. En altres paraules, Albert Sáez compara el paper de Benet XVI amb el del polític Adolfo Suárez durant la transició espanyola: “[…] Ministro y Secretario General del Movimiento que desmonta el Movimiento”. Olga Grau (cap d’Economia d’El Periódico) i Toni Aira constaten que Ratzinger ha estat víctima de certes baralles internes en el si de la maquinària de l’aparell del Vaticà. Unes tensions que també han afectat al cardenal Tarcisio Bertone –secretari d’Estat en el Vaticà-, combatut per un sector de la Cúria afí a l’anterior secretari, Angelo Sodano. De forma semblant es pronuncia Jaume González-Agàpito (delegat diocesà d’Ecumenisme i Relacions Interreligioses). Sosté que el Papa era incomprès per la Cúria i que hi havia un cert allunyament entre el Pontífex i el cos diplomàtic.

De nou Francesc Romeu en una altre tertúlia, en aquest cas radiofònica, declara que Vatileaks ha posat en crisi el govern de l’Església. Ha estat un “cop baix” que ha escenificat el desgast del poder. O dit d’una altra manera, una “ferida moral infligida pels conspiradors”. Per a Montserrat Nebrera i Manuel Milián, Ratzinger no volia ser Papa. Acceptà la nova condició obligat per les circumstàncies com un sacrifici (ja tenia decidida la seva jubilació). Més tard, la seva oposició a la pederàstia li “ha costat sang”. Afirmen que se sent defraudat, perquè no l’han deixat des de la pròpia institució regenerar-la. Xavier Morlans (capellà i teòleg) coincideix amb aquests arguments. Al seu entendre, la saturació del Papa, incapaç de fer front al “col·lapse” intern, s’explica per les tensions i els interessos creats dins el Vaticà. Per a Morlans, el Sant Pare ha estat un reformador que s’ha vist obstaculitzat i impedit per la pròpia Cúria a l’hora d’exercir el seu magisteri.

Plantejaments compartits per Vicent Partal. El “descontrol total” en el Vaticà i les pressions rebudes dels sectors descontents amb el Papa són les causes que s’amaguen darrera la seva abdicació, segons apunta el director de Vilaweb. Arribats aquí, no són menys sorprenents les revelacions que ens fa Partal sobre la “teoria de la mort civil” per explicar els motius d’aquesta renúncia papal. Els escàndols s’han succeït i sovint s’han emprat contra el propi Papa, amb la complicitat de la Cúria, forçant així aquest “inesperat” desenllaç: “[…] Fa dos anys, un expert vaticanista ja em va explicar la teoria de la mort civil. Segons ell, la cúria, molesta amb Ratzinger, havia decidit que,  més que matar-lo físicament, era millor practicar la mort civil. Provocar un nivell tal d’escàndols que el papa hagués de plegar”. En resum, al seu entendre, el “[…] Papa frustrat per la incapacitat de canviar la Santa Seu té encara un darrer roc a la faixa: la renúncia. Si Ratzinger volia renovar el Vaticà i no ho ha pogut fer, deixant el càrrec provoca una autèntica revolució. Colossal. I la cúria no la pot aturar. D’alguna manera, la renúncia del pontificat és la venjança del cardenal Ratzinger que reconeix la seua impotència però la transforma en un dard enverinat”. Per tant, el Papa estaria pagant el peatge d’haver volgut fer unes reformes estructurals en el Vaticà. Però, al mateix temps, marxarà a la seva manera, fidel al seu estil.

5. La crítica oberta al magisteri papal

En opinió del director de Vilaweb, Vicent Partal, la gestió de Benet XVI ha estat un “fracàs”, perquè “[…] Ni políticament ni diplomàtica no ha aconseguit cap èxit”. Amb un to vehement, el capellà Enric Canet, acusa el papat de Benet XVI d’inoperant, ja que durant vuit anys no ha aplicat cap canvi. Per això, s’estranya que la majoria d’opinadors titllin el seu gest de revolucionari. Ans al contrari, el Pontífex ha deixat temes oberts i sense resoldre, com ara la pederàstia. Segons Canet, l’Església ha perdut credibilitat i no transmet esperança (a diferència dels moviments socials, com ara la PAH amb Ada Colau al seu capdavant). Respecte a una possible regeneració de la institució eclesiàstica, Canet manté que abans aquesta hauria de “rebentar”.

Joan Barril en l’editorial del seu programa radiofònic “El cafè de la República” sosté que després d’un Papa teòleg necessitem un Papa “d’acció”, més proper a la gent en situació més vulnerable. Per la seva banda, Gonzalo Bernardos a “La nit a Rac1 amb Xavi Freixes” afirma que Ratzinger era la persona “inadequada per al moment oportú”. Des del seu punt de vista, Benet XVI no ha aconseguit modernitzar ni controlar l’Església (una gran empresa multinacional). I, al mateix temps, opina que “un filòsof no funciona” a l’hora de resoldre els problemes interns de la Cúria. En aquesta mateixa tertúlia, David Elvira qualifica les raons del Papa d’abandonar el Vaticà de mundanes en lloc de cristianes.

A Gemma Galdón li sorprèn la sobre atenció mediàtica de la notícia, tenint en compte –al seu entendre- la poca incidència d’aquesta entre la ciutadania. D’altra banda, esgrimeix que l’Església està en crisi, ja que a la pràctica incompleix amb allò que predica (la institució continua condemnant l’homosexualitat i menysté el paper de la dona dins la litúrgia eclesial). Altrament, el periodista col·laborador d’El País i excorresponsal al Vaticà, Juan Aria, en el seu article “Así Ratzinger condenó a Boff al silencio” relata la història del teòleg Leonardo Boff, autor d’Església, carisma i poder”. Una obra polèmica, considerada herètica pel Vaticà. L’any 1985, Boff fou processat i condemnat al silenci per Ratzinger. És el passat de Benet XVI al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, obsessionada a combatre la Teologia de l’Alliberament. De l’entrevista que Aria efectuà a Boff, en destaca l’evolució ideològica de Ratzinger: “Hoy, Boff dice que existen dos Ratzinger, el del profesor de teología en Alemania, simpático, afable, que daba la mitad de lo que ganaba para que pudieran frecuentar la Universidad estudiantes pobres del Tercer Mundo, y el Ratzinger de después, obispo, cardenal y papa, duro con los teólogos de la Liberación, conservador en materia de costumbres y en el diálogo con la modernidad, intransigente con la nueva teología”.

6. En clau italiana

El proper 28 de febrer el Papa renunciarà oficialment com a cap de l’Església catòlica. Però, perquè ha elegit aquesta data i no pas una altra? Talment com alerta Vicent Partal: “Les eleccions italianes més importants de les darreres dècades seran el dia 24 i l’església ha posat tota la carn a la graella en favor de Mario Monti, un home de tradició jesuïta però molt ben vist pel papa”. Des de les pàgines de La Vanguardia, Enric Juliana també se’n fa ressò mitjançant l’article “Roma, tres conclaves a la primavera”: “[…] Una dada a tenir en compte. Itàlia celebra eleccions els dies 24 i 25 de febrer. Si els resultats són confusos, si les majories a la Cambra dels Diputats i el Senat no són clares, el conclave coincidirà amb les negociacions per a l’elecció del primer ministre i –una mica més tard- l’elecció del president de la República Italiana. Tres conclaves gairebé alhora a Roma. No s’havia vist mai”.

7.En clau catalana

Les bones relacions personals entre el cardenal Lluís Martínez Sistach i el Papa Benet XVI són notícia en les informacions i les opinions dels mitjans públics catalans. Unes relacions que es van anar consolidant arran de la visita papal a Barcelona l’any 2010, per consagrar la Sagrada Família. D’altres mitjans privats també n’han fet referència, però menys. A la premsa, el citat editorial d’El Punt Avui escriu que el reputat intel·lectual i teòleg Benet XVI ha estat “més disposat a entendre Catalunya que el seu antecessor”. Si bé, com assenyalen altres articulistes i tertulians, l’actual procés de transició nacional, iniciat a casa nostra, haurà de tractar-se amb el seu successor. Simultàniament, el futur de Sistach també desperta interès entre els opinadors. Sistach serà l’únic català que participarà en el conclave. El Cardenal ha guanyat presència en el Vaticà, però té poques possibilitats de sortir elegit futur Papa.

Conclusions

En primer lloc, hi ha unanimitat entre els diferents opinadors i tertulians a l’hora de percebre positivament el gest de renúncia de Benet XVI. El discurs és compartit. S’elogia la valentia, la claredat i l’honestedat del Pontífex. També es produeix un gran consens en relació a l’exemplaritat del seu acte, entès com un precedent que introdueix un factor de renovació en el si de la institució eclesiàstica. En definitiva, la interpretació favorable envers el gest del Papa eclipsa l’anàlisi sobre les causes latents que l’han motivat a abdicar. Tanmateix, també s’ha detectat un ampli consens amb matisos sobre les raons que explicarien la decisió papal: per una banda, s’assenyala la salut fràgil del Sant Pare (persona d’avançada edat) i, de l’altra, les lluites internes en el Vaticà. Aparentment, no sembla que hi hagi contradicció entre les opinions que fan referència a la “decisió personal” i les que parlen de “batalla interna”. Ara bé, es fa difícil entendre la “llibertat de decisió plena” de Benet XVI si certament ha patit la pressió i els escàndols (dirigits contra ell) en els últims mesos. En aquest sentit, fóra més oportú afirmar que el seu acte ha estat influït o condicionat. Però, són pocs els opinadors que defensen la hipòtesi de la “rendició”. Per contra, la majoria creu que el Papa “ha donat un cop de porta” que ha agafat a contrapeu aquells sectors –encara “més conservadors dins la Cúria- que pretenen fer-se amb el poder.

En segon lloc, es trenca el consens a l’hora de valorar el pontificat de Ratzinger. Els partidaris de Benet XVI netegen la seva imatge, desmentint els “clixés” que l’han perseguit durant aquests anys (perfil conservador, ortodox, el Gran Inquisidor). I el presenten davant l’opinió pública com a un Papa “reformista”. En canvi, els seus opositors en fan un balanç negatiu i li retreuen no haver introduït cap canvi. Si bé, els partidaris justifiquen el fracàs de les seves reformes apel·lant a les tensions i pugnes dins el Vaticà; els seus detractors qüestionen l’essència de la seva doctrina, titllada de “retrògrada”.

Finalment es constata que se li atribueix un valor afegit a l’opinió dels experts (estudiosos de l’Església, representants d’aquesta, corresponsals al Vaticà i periodistes en la matèria) perquè són coneixedors “de primera mà” del tema que es debat en una tertúlia. Dit d’una altra manera, són els líders o els referents d’opinió que marquen l’orientació del discurs. Un discurs que en aquest cas és força unànime, tret d’algunes divergències. Tot i així, no s’han observat grans diferències entre les opinions dels especialistes i la dels contertulians habituals. És més, generalment, coincideixen en corrents d’opinió contraposats, tal com s’ha fet palès en l’anàlisi.