Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les paraules de l’actriu Candela Peña quan va recollir el seu premi Goya diumenge passat, denunciant que el seu pare havia mort “en un hospital públic on no hi havia mantes per tapar, on no hi havia aigua per donar-li de beure” han estat desmentides de forma generalitzada. La direcció del centre sanitari va emetre un comunicat assegurant “que no tenien cap queixa” de la família de Peña, que “tots els pacients ingressats reben una ampolla d’aigua d’1,5 litres cada dia” i que l’hospital “disposa de llençols i mantes suficients”. Aquest ha rebut un tracte mediàtic sorprenent per ser un comunicat de desmentiment i ha acaparat força titulars i pocs mitjans han anat una mica més enllà de la versió oficial en la seva cobertura dels fets.

Només alguns –bàsicament els que van publicar el teletip d’Europa Press– van a més buscar l’opinió dels treballadors, qui, en boca de la presidenta del Comitè d’Empresa van refermar l’opinió de la direcció, assegurant que “no és cert que faltin mantes ni aigua”, sinó que el problema greu és la “manca de personal”. Només ElDiario.es –fins on ha trobat Mèdia.cat- que va preguntar per si mateix a treballadors de l’hospital matisen aquesta afirmació i reconeix que hi pot haver mancança de mantes “en dies puntuals de col·lapse”.

Semblaria doncs que l’actriu catalana es va extralimitar amb les seves afirmacions i bé, les va exagerar o distorsionar. Però sembla que la seva percepció coincideix amb la de nombrosos internautes, que bé a les xarxes socials, bé als comentaris dels diaris digitals denuncien situacions similars a les que va patir l’actriu. A Twitter, fins i tot, van agrupar-se sota l’etiqueta #hospitalssenseaigua nombroses denúncies de pacients o familiars sobre el racionament de l’aigua als hospitals públics, limitada als menjars o a les preses de medicaments. Un problema que no tindria tanta relació amb l’ús d’aigua embotellada o d’aixeta, sinó amb la manca de personal per dur beure a pacients sense visites o fora de l’horari d’aquestes, justament la principal queixa dels sindicats de l’hospital de Viladecans citats. També altres explicaven problemes amb relacionats amb llençols i mantes.

Però més enllà de la fortuna, o no, de les paraules de Peña i de la credibilitat que cal donar a les informacions trobades a internet -que en altres casos bé es destaca i se’n fa notícia- es pot observar una altra mancança en la reacció mediàtica. L’abast dels desmentiments de la direcció de l’hospital i, parcialment, del Comitè d’Empresa contrasta amb l’escassa tasca d’hemeroteca i context de la situació.

Fa un any i mig els treballadors de l’hospital de Viladecans van mobilitzar-se contra les retallades i la reducció de mitjans i van arribar a acampar a les portes del centre durant una setmana. En una altra ocasió dos treballadors es van encadenar a un pilar. A les notícies, el focus se centra, però, en aspectes més greus que les mantes o l’aigua, com són la reducció de llits i el tancament de quiròfans.

Al juliol, la conselleria de Salut va explicar que a la tardor definiria la situació del centre, que ara per ara, administrativament parlant, no és més que un apèndix de l’Hospital de Bellvitge. Ho va fer per contrarestar els rumors d’un possible tancament d’un centre que dóna servei a 200.000 persones i davant les demandes de millora dels alcaldes de la zona. Ara per ara sembla però que no s’ha avançat gens en aquest direcció.

El de Viladecans sembla, doncs, un hospital amb problemes de material i manteniment del qual fins i tot se’n discuteix la continuïtat.

També contrasta la rapidesa i importància amb que s’ha desmentit en aquesta ocasió una denúncia de mal funcionament sanitari amb l’escassa cobertura general que reben d’altres més greus. La mateixa vigília de la gala dels Goya, José Luis Lascorz publicava una carta al Diari de Tarragona sobre la mort del seu fill a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona a causa, segons ell, de les retallades en els serveis d’atenció cardiovascular. A hores d’ara ningú ha publicat cap reportatge sobre el cas, ni per corroborar-lo ni per desmentir-lo.